El rei elefant

Quan Iñaki Urdangarin va ser jutjat, els vells del lloc deien: «S’ha equivocat; ell no és el rei». Tenien raó, perquè el concepte d’inviolabilitat que assisteix Joan Carles, el rei emèrit, a la pràctica consisteix en «el rei pot robar tot el que vulgui, tant com pugui».

Que si, presumptament, va cobrar una comissió il·legal de 100 milions d’euros per actuar com a intermediari entre un consorci d’empreses espanyoles i la monarquia àrab per construir l’AVE de Medina a la Meca; que si «va regalar per gratitud i amor» 65 milions a la seva amiga Corinna; que si treia 100.000 euros al mes (els anys de crisi, del 2008 al 2012) dels seus comptes de Suïssa per a despeses; que si sembla que sempre va cobrar comissions per la venda de barrils de petroli, i d’aquí la fortuna acumulada des de l’inici del seu regnat, etcètera.

Les investigacions que anem coneixent ens haurien de produir vòmits; però, contràriament, ara per ara, encaixem bé el presumpte lladronici reial. Com si en el nostre inconscient general continués vigent allò de «la paraula del rei és llei», i la monarquia –disfressada amb el tul de democràtica– actués sempre com a absoluta. Amb absoluta impunitat.

Protegit per la Constitució

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La Fiscalia del Tribunal Suprem encara sospesa si hi ha prou indicis per obrir una causa contra Joan Carles; és a dir, el pare del Rei ara per ara no està sent investigat a Espanya i sí a Suïssa, i la sacrosanta Constitució protegeix el presumpte lladre reial. Mentrestant, Felip VI fa passos petits per distanciar-se del seu progenitor. Li va treure l’assignació i ens va semblar una broma. Va dir que renunciava en vida a la seva herència, i això no té sentit legal. Ara reflexiona sobre que Joan Carles deixi de viure a la Zarzuela. ¡A nosaltres tant se’ns en dona on visqui el regi inquilí!

Sabem bé que l’Estat i els seus poders temen posar en dubte qui va ser el seu cap. Si actuessin democràticament, en sortirien reforçats. Però si del que es tracta és de mantenir la manta que cobreix les seves pròpies prebendes, misèries i corrupcions, faríem bé de pressionar fins a l’indicible per caçar l’elefant.