El debat sobre la idea de ciutat

El pa i les roses

Cal pensar com pal·liar la caiguda dels ingressos del turisme a Barcelona, però també com reduir-ne la dependència

2
Es llegeix en minuts
ninosok

ninosok

És un fet que a alguns no els agrada l’alegria. Quan es va començar a aixecar el confinament, molts barcelonins expressem el nostre goig per haver-nos reapropiat d’espais de la ciutat abans envaïts pel turisme. Indefectiblement, l’habitual sanedrí de tot a cent va venir a recordar-nos les terribles circumstàncies, tant sanitàries com econòmiques, en què es troba el municipi. Sembla com si els barcelonins tinguéssim prohibit per sempre disfrutar de la ciutat: quan hi ha turistes, perquè aquests ho colonitzen tot; quan no n’hi ha, perquè la policia moral ha decidit que tampoc hi tenim dret. Em crida profundament l’atenció aquesta reacció tan mesquina. Perquè imaginar una Barcelona amb menys –compte, «menys»; no «sense»– turisme no només és una defensa contra la foscor dels temps que ens ha tocat viure, sinó un dic contra el retorn a certs errors. De la mateixa manera que la ciència-ficció planteja futurs possibles, aquest temps distòpic que vivim, meitat ciència i meitat ficció, ens hauria de servir per explorar quina idea de ciutat volem, encara sabent que és utòpica. Per la meva part voldria que l’anomalia no fos poder passejar tranquil·lament pel centre, sinó tot el contrari. I que els meus conciutadans poguessin accedir a llocs de treball més justos, més ben retribuïts i amb menys externalitats negatives –lloguers, contaminació, expulsió del resident– que els que proporciona ara mateix el monocultiu turístic.

Notícies relacionades

Però sospito que a la internacional del vinagre, la que critica que els nens nedin a la plaça Reial o que es pugui jugar a futbol a la plaça Nova, li passa una mica com a Isabel Díaz Ayuso amb els menús infantils: creuen que no està bé deixar accedir gratis a una cosa bona. Són els que titllen qualsevol crítica a la sobreexplotació turística de ‘turismofòbia’. Consideren acceptable que els bars es mantinguin oberts sense llicència al Port Olímpic, «perquè generen feina», però no opinen el mateix, com hi ha món!, del ‘top manta’. Aquesta concepció classista i patrimonialista de la ciutat té com un dels seus dogmes que els beneficis del turisme –també passa amb l’automòbil– ho compensen tot, i fan els ulls grossos davant dels seus costos. Un dogma que porta a preocupar-se molt per la baixada de les vendes en sucs de la Boqueria i poc o gens per les màfies de subarrendament de pisos turístics. A plorar perquè la normativa de terrasses tingui restriccions, i a no dir ni piu sobre els sous dels cambrers. I a no deixar imaginar, ni per un instant, que hi ha altres futurs diferents.

‘Pa i roses’ és un poema feminista, després convertit per Judy Collins en una cançó preciosa, que al·ludeix a la necessitat humana de lluitar per alguna cosa més que la mera subsistència. «Els nostres dies no haurien de suar-se del naixement a la mort. Els cors passen tanta gana com els cossos. Doneu-nos pa, però també doneu-nos roses», diu. S’estima que el 12% del PIB de Barcelona depèn del turisme. És clar que cal pensar com pal·liar la caiguda dels seus ingressos. Però també com reduir-ne la dependència. I mentrestant, deixeu-nos disfrutar d’aquest paisatge inèdit. Que la Covid ens ha fet perdre el pa, no ens vulgueu treure també les roses.