En defensa dels nostres valors

Predir el futur sempre ha sigut una cosa molt complicada i per això el món és ple de profecies que no es compleixen. Així, els harúspex romans interpretaven el futur en el vol de les aus en un món sense pol·lució, o en les entranyes d’animals quan la carn encara no s’envasava al buit i un podia arribar a casa amb un pollastre viu. A Delfos en van fer un lucratiu negoci. Segons la predicció, després s’iniciava –o no– un viatge, un matrimoni o una guerra. A part hi havia les profecies apocalíptiques, com les que van anunciar el final del món per a l’any 1000, amb el canvi de mil·lenni, o les del clergat ortodox rus que van situar la data amb absoluta precisió l’1 de setembre de 1492. Va ser un fracàs estrepitós per partir de la premissa falsa que la Terra havia sigut creada l’any 5508 abans de Crist, i ja se sap que quan es parteix d’un error és molt difícil arribar a conclusions certes.

Anys més tard, ni més ni menys que Erasme va predir en una carta a un amic, quan l’amenaça otomana planava sobre Europa, que «el món no pot suportar tenir dos sols al cel» i que el futur pertanyeria als cristians o als musulmans perquè tots dos no cabien a la Terra... i aquí som, 500 anys més tard i encara amb problemes. Més a prop dels nostres temps, és sabut que Nancy Reagan consultava regularment un astròleg (cosa que no va impedir que li disparessin un tret al seu marit) i, en una altra dimensió molt diferent, Francis Fukuyama, que paradoxalment en això segueix la línia d’Engels i de Marx del progrés lineal de la història, va predir el triomf de la democràcia liberal com el sistema més perfecte que havia vingut per quedar-se ja que ja no li quedaven rivals. Es va equivocar perquè tot i que després de la derrota de les altres dues grans ideologies del segle XX, feixisme i comunisme, el liberalisme apareixia com a supervivent i clar vencedor..., ho feia des de la limitada perspectiva d’un món eurocèntric sorgit de la filosofia grega, el dret romà, el cristianisme, el renaixement i la il·lustració. I el problema és que aquest món s’ha quedat molt petit.

Xoc de civilitzacions

En desacord amb Fukuyama, Samuel Huntington va predir el xoc de civilitzacions com a senya d’identitat del nostre temps, un xoc simbolitzat en els atacs terroristes de l’11 de setembre als EUA –i d’altres posteriors a Europa i a la resta del món– a càrrec d’islamistes radicals que no comparteixen el nostre llegat i que tenen una altra visió dels temes de gènere o del paper de la religió en la vida pública, igual que les civilitzacions asiàtiques reclamen més pes per a l’autoritat o col·loquen la col·lectivitat per sobre de l’individu.

Les modes d’Occident ja no dominen, perquè al segle XXI han sorgit països poderosos que no comparteixen el nostre llegat, que no han passat pel renaixement, que posa a l’individu al centre de la creació, ni per la il·lustració, que col·loca el dubte en l’eix del debat intel·lectual. Ni han tingut Descartes, que va separar el diví, el natural i l’humà. Són països amb altres valors i que es regeixen per altres principis, i així l’arrel confuciana de la cultura xinesa s’ha combinat amb el comunisme de Mao i el possibilisme de Deng (gat negre o gat blanc, l’important és que caci ratolins) per acabar oferint al món un capitalisme autoritari d’Estat com un model en competència amb la democràcia liberal que es vol particularment eficaç en temps de crisi com els actuals.

El resultat és que la geopolítica que va néixer el 1945 està en crisi, com ho estan les seves institucions més importants. No és fàcil respondre la pregunta de per què és França al Consell de Seguretat de l’ONU, com a membre permanent i amb dret de veto, i no hi és l’Índia, amb les seves bombes atòmiques i els seus 1.400 milions d’habitants. I igual passa amb el Banc Mundial o amb el Fons Monetari Internacional. Si el problema es reduís a això, a una reforma, no seria fàcil, però podria tenir solució. Però aquella etapa ja va passar, avui no seria possible aprovar per consens la Declaració Universal dels Drets Humans, com es va aprovar el 1948. El que ara la Xina ofereix és una nova geopolítica basada en premisses diferents de les que defensa la democràcia liberal. Per això la seva oferta és molt perillosa i per això la Unió Europea la considera un soci estratègic, necessari en el combat contra l’escalfament global, i alhora un rival sistèmic que capgira l’ordre que ens ha regit durant els últims 75 anys.

Acostament entre els EUA i Europa

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els Estats Units comparteixen aquesta visió de la Xina però hi afegeixen dos components més: la rivalitat per l’hegemonia digital, que té com a exponent màxim les xarxes 5G, que ara com ara dominen els xinesos, i la rivalitat militar a la conca de l’Indo-Pacífic, on s’imposen els nord-americans, mentre la Xina es limita (almenys ara per ara) a procurar encarir les intervencions ianquis en el que considera el seu «estranger pròxim».

Per això i malgrat les dificultats innegables que travessa avui la relació euro-nord-americana, el fet que compartim els mateixos valors en un món on són minoritaris és un potent element que advoca per l’acostament progressiu entre nosaltres (i amb Iberoamèrica). Una cosa que certament es facilitarà si Joe Biden guanya al novembre.