L'avantsala

El divendres 13 de març la portada de EL PERIÓDICO destacava: «Aules tancades. Borses en pànic». Només han passat quatre mesos des d’aquell dia en què vam entrar, sense ser-ne gaire conscients, a l’avantsala del desconsol. Igualada es va despertar amb un silenci espectral, es convertia en el primer territori confinat a Catalunya. Encara ens costava fer-nos a la idea. Hores després s’anunciaria que pròximament s’implantaria l’estat d’alarma. Les nostres vides estaven a punt de canviar com mai abans hauríem imaginat. Fins i tot ara costa. Per començar, assumir aquests més de 27.000 morts. ¿Quantes històries de dol sense tancar arrossega aquesta xifra? Vides truncades, sobtadament truncades. ¿Com assumir aquests comiats en solitari, aquest buit que ni tan sols es va poder omplir de paraules o gestos?

D’improvís, el vocabulari va començar a poblar-se de paraules que només els més grans coneixien. En la nostra ment encara sonaven a blanc i negre, a rostres antics, a temps passats. Nosaltres, que crèiem saber-ho tot, ens declaràvem oficialment ignorants. No estàvem preparats per preguntar sense rebre resposta.