Derrota de Calviño. Batalla de Polònia

Demanar a petits països amb superàvit pressupostari –Alemanya és una altra cosa, perquè sap que la prosperitat italiana i espanyola és vital per a la seva indústria– que contribueixin a costejar l’augment del deute dels països amb dèficit no és bufar i fer ampolles. Recordem les nostres baralles cada vegada que es negocia el finançament autonòmic. 

Espanya ha perdut la presidència de l’Eurogrup dues vegades. Guindos, perquè l’Espanya de Rajoy no va comprendre que en l’equilibri europeu –llavors amb la presidència de la Comissió, el Consell i el Parlament en mans conservadores– l’Eurogrup tocava als socialistes. Ara les coses són diferents perquè el president del Parlament, l’italià Sassoli, no és home de Berlusconi, sinó del grup socialista. I els ministres d’Economia del PPE s’identifiquen més amb l’irlandès Donohoe, un dels seus, que amb Calviño.  

A Espanya es dirà que Pedro Sánchez –¡és clar!– ha tornat a fracassar, que la derrota debilita l’opció socialdemòcrata-liberal de Calviño. Però només serà soroll. El finançament del dèficit i l’augment del deute seguiran en mans de Brussel·les i del BCE. Calviño no presidirà l’Eurogrup i la influència de Madrid serà menor, però les necessitats espanyoles seran les mateixes. No hi ha alternativa al menú Sánchez-Calviño.

Però superar la crisi de la pandèmia no és l’únic problema de la UE. Un altre és la deriva d’alguns països de l’Est –Hongria i Polònia– cap a règims iliberals, o democràcies adulterades en què les llibertats i la independència de la justícia són menyscabades pel partit governant –de dreta autoritària i nacionalista–, cosa que atempta contra un principi fonamental: la UE és una comunitat de democràcies.

¿Com pot impedir la UE la deriva d’aquests països? En últim extrem, privant de fons del pressupost els països que no respectin les decisions dels tribunals europeus. És un camí intricat i, a més, avui impossible. Es precisa unanimitat i Polònia vetaria les sancions a Budapest. I a la inversa, Hongria faria el mateix a favor de Varsòvia.

Per això la segona volta de les presidencials poloneses d’aquest diumenge és molt rellevant. Allà el president no té el poder del francès o de l’americà, però sí pot vetar iniciatives del parlament, on el partit Llei i Justícia té majoria des del 2015. I el president, Andrezj Duda, molt lligat a l’ultraconservador partit governant (popular en certs sectors per algunes mesures de protecció social), no és cap obstacle per als intents del govern de retallar la independència del poder judicial, la pluralitat dels mitjans informatius i les llibertats individuals.

Però tot podria canviar si Rafal Trzaskowski, l’alcalde liberal de Varsòvia, en sortís elegit. Trzaskowski es va presentar en l’últim moment i agrada a Varsòvia i ciutats com Gdansk i Cracòvia, tot i que menys a les zones rurals. En la primera volta Duda va tenir un 43% del vot contra el 30% de Trzaskowski, però la retirada d’altres candidatures personals o centristes (algunes al seu favor) fa que el resultat sigui molt incert. Les enquestes donen un empat al 50%. El poder s’ha posat molt nerviós i ha incrementat l’ús abusiu de la televisió pública. Duda ha acusat l’alcalde de Varsòvia d’estar avalat per l’estranger i ha proclamat que Polònia no pot tornar a ser propietat dels alemanys.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Si l’alcalde de Varsòvia arriba a la presidència, l’actual deriva autoritària del cinquè país de la UE podrà frenar-se, la democràcia en sortirà reforçada i Hongria, on governa un partit similar, quedarà més aïllada. I fins i tot podria ser sancionada.

Al contrari, el triomf de Duda incrementaria la força disruptiva de l’extrema dreta en una Europa amb múltiples problemes que ha de superar una crisi sanitària sense precedents i la pitjor recessió econòmica des del final de la guerra mundial.