Vaig estudiar en un GEC

D’aquí a uns anys és probable que es facin llibres que recordin als homes i a les dones adults què feien quan eren petits. Ara, n'hi ha, i es venen bé, perquè són una font d’evocacions: gelats, lliçons, músiques, dibuixos animats. D’aquí a uns anys, els nens d’ara també recordaran, i el títol de les memòries infantils podria ben ser aquest: «Jo també vaig estudiar en un grup estable de convivència». 

Segons es desprèn de les instruccions del conseller Bargalló, el curs que ve no hi haurà classes, sinó aquests GECs que no seran aules convencionals: una mena de comunitat quasi familiar entre alumnes i professorat. Fins aquí, la part positiva, que implica, implícitament, una reducció de les ràtios i, en teoria, més cohesió, més proximitat, més intensitat. La part negativa és que no deixa de ser una classe i que, en conseqüència, i en funció de les escoles, vés a saber quines ràtios s’aplicaran. És a dir, més pilotes sobre el teulat dels equips docents. ¿I els 5.000 professors nous? ¿Saben quants centres hi ha a Catalunya? Uns 2.600. Això vol dir una mitjana de menys de dos nous docents. ¿És amb aquestes mesures que es vol garantir l’«absoluta normalitat» per al curs vinent?