Contradiccions del desconfinament

La pròxima vegada no hi haurà perdó

Hem vist molt encreuament de declaracions i reobertura de sectors, però no grups de treball de previsió, amb mesures i protocols concrets, per fer front a un rebrot

3
Es llegeix en minuts
cradle

cradle

En aquesta etapa de «nova normalitat» veiem que, si bé algunes coses no seran com abans, d’altres no canvien. Bàsicament, perquè no tenim memòria. 

Juntament amb la higiene de mans i les mascaretes, les autoritats sanitàries insisteixen en el distanciament social per impedir els contagis. El problema és que aquesta norma és laxa segons el sector. Hem vist parcs esportius a l’aire lliure tancats, però gimnasos oberts. Hem vist parcs infantils tancats, però bars plens. La mateixa distància de seguretat serà anul·lada en algunes aules amb la tornada a l’escola. No és important per a algunes conselleries, malgrat que pediatres i epidemiòlegs, com Quique Bassat, declaren que tornar a classe «sense guardar la distància és una imprudència». Hem vist ajuts per a les aerolínies i la indústria automobilística, però no la suficient a una educació que necessita reduir la ràtio i contractar més professorat. 

De totes les contradiccions de les mesures de distància, la que més m’inquieta és el transport públic. Per feina, he hagut d’utilitzar el metro i el tren, la línia AVE. M’agradaria una explicació de per què ens recorden una vegada i una altra mantenir la distància abans de l’embarcament si és impossible mantenir-la quan entrem al vagó, ple de gom a gom. En els meus viatges cap responsable ha controlat quan alguns passatgers s’han retirat la mascareta per parlar sense precaució. Si és cert que hi ha més nivell de contagi en espais tancats i sense ventilació, on és complicat guardar la distància de seguretat, ¿per què es permet que avions, trens o metros vagin al 100%, amb persones que fins i tot incompleixen les normes? 

Relaxació precipitada

Vaig preguntar aquesta qüestió a l’immunòleg Alfredo Corell i em va respondre que potser ens estem precipitant a l’hora de relaxar-nos. Cosa que ens porta el següent escenari. Com que no tenim cap altra indústria pròpia tret de l’hostaleria/turisme... ¿algú pot confirmar, amb sinceritat per part de comunitats autònomes o del Govern central, que el fet que els mitjans de transport públics vagin plens o que no es controli tant el compliment de les normes en aquests sectors turístics es deu a pressions econòmiques? ¿Algú ens confirma que ara estem més preocupats per la salut de determinades empreses que de la nostra pròpia?

Entenc que tot és nou, que improvisem, que el que avui coneixem de la malaltia no serà el que coneixerem d’aquí un mes. Però no entenc fins a quin punt aquesta recuperació econòmica passa per incomplir les normes només a certs sectors, perquè a més contribueix al fet que la gent sigui menys responsable. No té sentit eximir d’aquest compliment a determinats espais, com l’hostaleria i els transports, però sí exigir-ho a teatres, cines i la resta del sector cultural.

Hem passat de parlar i aplaudir la ciència i els sanitaris a fer-ho amb l’obertura de bars, hotels i aerolínies. Si alguna cosa hi ha de tornada a la ‘normalitat’ és que el normal en aquest país és no tenir memòria i deixar de banda els sectors que ens van salvar, malgrat acumular una dècada de retallades. Per això, en aquests dies en què hem titulat amb la tornada del turisme, les manifestacions del personal de la sanitat i dels investigadors no han obert titulars dels informatius.

Notícies relacionades

Els primers demanen enfortir l’atenció primària, la protecció del personal i el rebuig de les privatitzacions. Els segons continuen treballant en precari, amb predoctorals que acaben les tesis sense contracte, postdoctorals temporals o científiques que veuen com aquesta situació els dificulta investigar per dedicar-se més temps a la llar. He vist molts debats de crispació al Congrés, temps que podia haver sigut més profitós per consensuar un pacte d’Estat per la ciència o per la sanitat.  Tampoc he vist cap pla sobre residències de gent gran perquè aquest horror no es repeteixi mai.

Aquests dies he vist molt encreuament de declaracions, però no grups de treball de previsió en les comunitats autònomes, amb mesures i protocols tancats i concrets, per fer front a un rebrot. Hem obert fronteres i sectors sense un clar pla de contingència. Hem pogut entendre que la pandèmia ens atropellés d’imprevist al març, però segueixo sense entendre que no n’hàgim après. Més enllà d’una mascareta, si després del que hem passat no hi ha un pla de com afrontar altres possibles rebrots... seguim en perill. És a dir, en altres paraules, que si abans hi va haver excusa, la pròxima vegada ja no hi haurà perdó.