¿Jutges que legislen?

La divisió de poders és una de les garanties més importants de les democràcies. Va ser concebuda inicialment per John Locke al segle XVII per provar de desconcentrar els poders del rei, cosa que finalment es va fer a Anglaterra des del 1689, aproximadament. Un segle més tard van venir els EUA i França, i després bona part de la resta del món, amb diferents models.

Una de les obsessions de l’època, per cert, va ser limitar el poder dels jutges, realçant la importància del parlament com a veu del poble. La raó llunyana havia sigut la tremenda corrupció de la justícia anglesa, que fins i tot va portar a entendre preferible que el poble assumís el poder de jutjar a través del jurat, abans que jutges que eren literalment delinqüents. Era una solució extravagant davant una dificultat molt greu, però la idea va arrelar en diversos llocs i mentalitats.

Però el problema de fons era un altre: els jutges podien transformar-se en reietons que volguessin fer política. Rousseau ho explicava molt bé quan afirmava que els jutges tenen el més gran poder, ja que no podent fer res poden impedir-ho tot. Per això recomanava que els tribunals no tinguessin cap participació en el poder legislatiu –el parlament– ni en el poder executiu –el govern–.

No obstant, portar fins al final aquestes idees és molt complicat, ja que els tres poders tenen de vegades contorns difusos que ens fan dubtar, als juristes. Però el que sí que ens sembla obvi a tots és que un jutge no pot aprofitar la seva tasca per canviar les lleis o per governar. És a dir, els tres poders no poden usurpar-se les funcions entre si.

Decisions irrevocables

A més, la usurpació dels jutges és molt perillosa, ja que les seves decisions són irrevocables gràcies a la cosa jutjada, una institució que impedeix als tribunals repetir un procés a fi de canviar una sentència una vegada que ja ha sigut dictada. Les lleis es poden reformar, els governs poden canviar d’opinió, però les sentències acaben sent immutables i indiscutiblement obligatòries per al cas concret ja decidit, fins i tot encara que en el futur els mateixos tribunals canviïn amb altres sentències en casos anàlegs la seva orientació interpretativa general, és a dir, això que anomenem jurisprudència.

Per això els jutges no han d’interferir en la tasca dels poders legislatiu i executiu, ja que aquests dos poders no poden ni han de tenir aquesta vocació de perpetuïtat. Els jutges intenten resoldre un conflicte concret per sempre. Les lleis, en canvi, intenten prevenir un grup genèric de conflictes durant cert temps. Els governs, per la seva banda, han d’estar pendents del dia a dia per reaccionar amb rapidesa, sempre complint les lleis, per descomptat.

Els tribunals, per tot això, han de ser molt assenyats perquè ni les seves sentències individualment considerades, ni la seva jurisprudència en general, interfereixi en la tasca dels altres poders de l’Estat. Tot i que no sempre sigui fàcil, els jutges han de procurar no dir el que la llei no diu, ni intentar suplir el paper del govern amb les seves decisions.

L’abast del seu poder

No obstant, trobem amb certa freqüència pronunciaments dels tribunals que bé semblen tenir la vocació de convertir-se en lleis, o almenys en actes de govern. Aquests pronunciaments se solen produir, a més, en casos amb un rerefons ideològic. I així veiem alguns tribunals ‘regulant’ l’ús oficial de llengües autonòmiques d’acord amb el que puntualment els sembla que desitja la Constitució, o bé determinant l’ús de banderes a les façanes de les institucions, o fins i tot establint l’extensió de la inviolabilitat del rei.

Notícies relacionades

La desigualtat mina la confiança dels espanyols en jutges i polítics

¿Per què es protegeix els fumadors?

La discussió sobre l’abast del seu poder en aquestes decisions és molt controvertida, perquè bé sembla que hauria de ser el poder legislatiu, l’elegit directament pel poble, el que s’hagués d’encarregar d’aquests temes, i no els jutges. La Constitució estableix, habitualment, línies generals. En aquestes línies, el marge interpretatiu és ampli.

I per les raons indicades, és millor que dins d’aquest marge d’interpretació es moguin prioritàriament el poder legislatiu i l’executiu en el marc de les seves respectives competències. Només quan s’excedeixin aquests marges de manera evident han d’intervenir els tribunals. Altrament, particularment en matèries de pes polític evident, es corre el risc que els jutges s’extralimitin i acabin usurpant un poder que no els correspon, enfangant-se en unes qüestions que acaben desprestigiant la seva tasca.