Redreçar i ordenar

Llegeixo amb emoció el reportatge d’Helena López sobre l’hort de l’Institut Escola Antaviana, a Roquetes, publicat fa uns dies en aquestes mateixes pàgines. Mentre el centre estava tancat, aquests dies dramàtics, una senyora del barri, l’Esperanza, s’ha cuidat de les verdures i els vegetals, del corral amb ànecs i gallines. No rep res a canvi, només la satisfacció de comprovar que allò –un projecte escolar que, des de fa anys, representa no només un espai educatiu sinó també un símbol de coratge, com tota Antaviana– no es converteix en selva caòtica de males herbes. És a dir, que continua sent un territori de civilització.

Aquest hort, com és probable que hagi passat amb altres reductes similars, a moltes escoles, ha sobreviscut gràcies a un esforç humil, sense excessos, constant. L’hort és un camp clos on s’exerceix la geometria precisa, la regular evolució del temps i les collites; cuidar-lo és respectar aquest ritme, adequar-se a les circumstàncies, redreçar i ordenar l’eufòria vegetal. Ho deia Michel de Montaigne: «Que la mort m’agafi mentre planto cols». És una lliçó discreta que ens salva, com la de l’Esperanza de Roquetes.