Expulsar el racisme de l'esport

La mort violenta de George Floyd en mans de la policia als EUA ha generat protestes antiracistes a tot el món. El moviment Black Lives Matter (La vida dels negres compta) també ha arribat a Espanya. Lluny de ser una moda importada que tracta conflictes aliens, és un revulsiu per escoltar les veus que pateixen discriminació a casa nostra. I el seu testimoni és dolorós, perquè parlen d’un racisme institucional i social que s’estén per molts àmbits, entre els quals, el de l’esport. 

Insults i crits simiescos són la reiterada humiliació que els jugadors negres han de suportar al terreny de joc. La vexació dol, encara més perquè no és un fet aïllat, sinó que és un gra més d’un rosari de discriminacions que marca les seves vides més enllà de l’esport. EL PERIÓDICO ha iniciat una sèrie d’entrevistes a cinc esportistes: Dika Mem, jugador d’handbol del FC Barcelona; Carlos Kameni, exporter de l’Espanyol i el Màlaga; Astou Ndour, jugadora de bàsquet; Marcos Senna, exfutbolista, i Sitapha Savané, exjugador de bàsquet. Els seus testimonis delaten un racisme que, lluny de disminuir, agafa més força. Racisme a les grades dels estadis, també a la via pública. I a les institucions. Molts asseguren haver patit controls policials injustificats. Convertits en sospitosos només pel color de la pell, la sensació perpètua de ser considerat inferior. I fa mal. Com afirma Kameni, l’assetjament pot portar les persones més fràgils a prendre decisions extremes: «Sí, et pots suïcidar».

El que passa en un esdeveniment esportiu transcendeix al mateix joc. La seva influència social és notable. Per a les coses bones, però també per a les dolentes. Companyonia, esforç, respecte, humilitat... són molts els valors que aporta l’esport, però la seva rellevància també el converteix en una caixa de ressonància de les actituds discriminatòries. Un nen assegut a les grades o davant una pantalla contemplant humiliacions racistes tolerades aprendrà que la discriminació està permesa. Si el nen és blanc se sentirà part de la classe superior. Si és negre, sabrà que la seva vida és considerada menys valuosa, menys digna, objecte d’insults sense conseqüències per als qui els profereixen. 

Educació, per damunt de tot, educació, reclamen els esportistes. Tolerar els comportaments racistes al terreny de joc és educar els nens en l’odi, és permetre una nova baula de discriminació.

¿Com aturar aquests comportaments racistes? Alguns jugadors apel·len a la solidaritat de la resta de l’equip. Aturar el joc quan els insults i vexacions siguin evidents. Mostrar d’una manera col·lectiva que el racisme no és benvingut i que no hi ha partit si hi ha discriminació. També s’apressa a detectar els individus que fan ostentació d’actituds racistes, expulsar-los de l’estadi i prohibir-los l’entrada a esdeveniments esportius durant un temps determinat. En definitiva, prendre mesures contundents i correctives, sense contemplacions. 

Alguns dels esportistes entrevistats han participat en les manifestacions antiracistes dels últims dies. La seva presència és important. Perquè, malgrat la discriminació que han sentit en alguns moments de la seva vida, molts són admirats pel seu joc i són autèntics ídols per als seus seguidors. La seva veu és un revulsiu contra els racistes i un recolzament per a altres persones que pateixen la xenofòbia. 

En el combat contra el racisme, també els mitjans hi tenen un paper. Com indiquen alguns dels testimonis, poden decidir ser o no altaveus dels racistes. A la fi, es tracta de convertir en passat l’afirmació de Kameni: «Hi ha moltes discriminacions, però com que la majoria és blanca les minories patiran. Hem vingut a aquesta vida a patir. I ho farem fins que ens en anem». Només la unitat pot deixar fora de joc el racisme.