Que Déu ens agafi confessats

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ignoro si Rajoy va resar poc o va pensar a practicar un exorcisme col·lectiu a dos milions d’independentistes, però està clar que el seu ministre no li va transmetre –o no coneixia per aquella època– la fórmula màgica. Potser aquesta ignorància explica per què el president va renunciar a arremangar-se per fer política de veritat i va delegar en jutges i policia la gestió de la crisi. O per què el seu ministre va ordir maniobres matusseres i perilloses per presentar amb banyes i cua, com tot dimoni que es preï, figures destacades del nacionalisme català. Algunes de les quals, per cert, no necessitaven inspiració, ni divina ni malèfica, per desacreditar-se, perquè ja havien decidit substituir la negociació i la llei per l’esoterisme i la fe. Es van recolzar en el carrer, en les emocions i en l’engany, i a tots –als d’aquí i als d’allà– els va acabar per esclatar la crisi a la cara.

I així estem: dividits i enfadats. I amb gent a la presó. En fi, sé que les paraules de Jorge Fernández Díaz van generar una allau de mems i bromes. Però no tinc clar que aquesta hagi de ser l’única resposta. Trump és un filó per als humoristes i pocs dels seus adversaris s’ho van prendre seriosament; Johnson és un bufó vocacional que s’ha colat a la foto a cop d’acudit i de mentida; Bolsonaro diu i fa coses que semblen carn de ‘reality’. Però aquí estan. No, que aquest home tingués comandament sobre policies i guàrdies civils i s’assegués en el Consell de Ministres no és cap acudit. És per fer-nos-ho mirar.