Novetats Pazos

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La mostra es diu ‘Interrogants suspesos o ‘déja vu’?’, i vol recordar els 50 anys de la primera exposició de Pazos. No estem davant una retrospectiva, però és veritat que sovint és un artista autoreferencial, d’un món propi que es devora a si mateix –o que es retroalimenta, dit en positiu–: la vintena de peces són un cant a l’etern retorn, alhora que una reflexió sobre la condició d’artista. Moltes de les obres són actuals, però parentes d’altres que ja havíem vist anteriorment, fetes amb objectes trobats que durant anys han esperat el seu moment al magatzem insondable de l’artista. De bon principi, una placa daurada amb una llegenda ens situa al territori de Pazos: «¿I jo què cony pinto?», diu. La primera pista ens la dona una pila de llibres sobre els grans mestres de la pintura, que acompanyen unes taronges de Cézanne i un moble d’aires bohemis. La resposta, però, la trobem en el recorregut per la sala. Com sol passar amb Pazos, el que veiem és un diàleg irònic entre el gran art i l’herència ‘kitsch’, com si ell fos un intermediari que els reuneix en un país neutral. Hi ha instal·lacions fenomenals, el que ell denomina «peces climàtiques» i busquen una atmosfera, i d’altres que són un «objecte d’objectes», en la tradició de Duchamp.

Pazos és una ‘rara avis’ entre els artistes: llegeix molt, veu molt cine i escriu. Aquesta exposició s’ha acompanyat d’un nou volum dels seus textos, ‘Filigranas y mamporros’ (Tinta Invisible). Són notes de diari, reflexions, exabruptes, apunts. Obro una pàgina a l’atzar: «M’agradaria que diguessin de mi, quan arribi el moment, el que es deia dels actors que eren molt creïbles posant en escena la mort del personatge que representaven. Deien: ‘Mor molt bé’.