El buit dels 'telemestres'

La teleprofe pren un suc i alguna cosa de menjar des de la seva taula de feina, ara situada en una habitació de casa seva, mentre els seus nanos fan el mateix amb ella en una videoconferència. Rialles i confidències. Hi ha emoció. Fins i tot se li fa arribar algun muntatge fotogràfic amb els seus menuts, elaborat amb l’ajuda d’una altra col·lega de professió, en un intent d’omplir...  «el buit». Perquè ella, acostumada a revestir d’humanitat la seva indubtable autoritas amb la seva classe, va admetre el seu «buit» per no poder abraçar, fer petons i tenir gestos pròxims amb els seus deixebles de vuit anys, que ja no estaran sota la seva batuta a partir del setembre.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Mestra. Mestres. Buits. I molta incertesa. Dubtes sobre el curs que ve. Sobre les seves capacitats per afrontar-lo, quan la salut pròpia i aliena segueixen en joc. Interrogants sobre si l’esforç que, contra el rellotge, han fet una bona colla (hi ha excepcions, és clar) reconvertint-se per força en teledocents ha donat fruits. I no només pel que fa a l’aprenentatge dels temaris, sinó a l’acompanyament a uns menors necessitats d’ancoratges amb la seva realitat. 

El temps dirà si la teleescola, diguin el que diguin les notes, serveix per pal·liar el cop a la psique d’una quitxalla confinada contra natura. El temps dirà també si els grans hem après una altra lliçó de vida: que l’educació, com la sanitat, han de ser objecte de pacte d’Estat i una intocable aposta estratègica. De supervivència. Ens l’estem jugant. Mentrestant... gràcies Mestra. Gràcies mestres.