Conspiranoia i procés judicial

Al llarg de la història s’han succeït pogroms contra jueus, tristament cèlebres els de finals del XIX per la falsa imputació de la mort del tsar Alexandre II o l’arxiconeguda Kristallnacht del 1938, justificada pels nazis amb l’impulsiu assassinat d’un secretari d’ambaixada alemany a París en mans d’un jueu de 17 anys. Així mateix es pot recordar que Hitler va justificar la invasió de Polònia amb un fals atac de l’exèrcit polonès. Sobren exemples actuals. També van fer parlar els atemptats de l’11 de març del 2004 i l’intent de manipulació de l’autoria amb finalitats clarament polítiques.

El fons de totes aquestes històries no és gaire diferent al que passa a la pel·lícula ‘Casablanca’, en l’escena en què el capità Renault presencia l’homicidi del major Strasser per un tret de Rick. Quan escassos segons després arriben els seus agents, el capità els diu: «Han matat el major Strasser; busquin els sospitosos habituals». Tot consisteix a explicar una mentida tan summament descarada que costi creure que algú sigui capaç d’inventar una cosa així, molt menys si es tracta d’algú a qui s’atribueix prestigi. Si a més s’adorna la mentida amb l’odi ideològic a algun col·lectiu, la mentida calarà en un sector important de la societat. El ‘modus operandi’ és fàcil. N’hi ha prou amb oferir una versió que el públic vulgui creure. A partir d’aquí, es convencerà d’això i no hi haurà manera que canviï d’opinió, passi el que passi. 

L’esquema

A una escala més petita, de vegades passa exactament el mateix, no ja prenent un procés judicial com a eina per estendre una mentida política, sinó dins d’un procés corrent. 

Un advocat o un fiscal de mala fe –també n’hi ha–, davant les debilitats de la seva posició en un cas difícil, creen un relat fals que es correspongui amb el que científicament s’anomena «esquema», és a dir, un patró o marc d’idees preconcebudes que ens ajuda a identificar una cosa nova comparant-la amb el que ja coneixem, que és aquest esquema. Com més difós socialment estigui l’esquema, més creïble resultarà. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

L’advocat o fiscal disposarà les escasses proves que l’afavoreixin en aquest escenari artificial que resulti familiar a la majoria, a fi que el jutge cregui que el relat fals és cert perquè té sentit en el seu imaginari preconcebut. En el pitjor dels casos, pot succeir que el jutge s’adoni que tot és mentida, però si l’advocat o fiscal aconsegueixen que el jutge empatitzi amb el fons del que estan defensant, hi ha possibilitats que decideixi al seu favor, tot i que ni els fets ni el dret els donin la raó. Així han eludit alguns criminals la presó si el jutge –o el jurat– han simpatitzat amb el delicte. No és gens difícil trobar-ne exemples.

No obstant, hi ha una altra manera de fer les coses que obté sempre millors resultats. Qualsevol història té punts forts i punts febles. Es tracta de buscar-los amb molta paciència per aïllar-los i aconseguir realitzar un al·legat que defensi el client sense mentir. És complicat perquè el més fàcil és faltar a la veritat, com sap qualsevol nen fins que creix i madura. Però si s’aconsegueix defensar sense mentir, l’èxit és gairebé segur i, d’altra banda, demolidor. A més, les mentides no sempre obtenen l’èxit buscat, sinó que fins i tot són contraproduents. Les reiterades mentides per acusar Dreyfus  i encobrir un dels seus, van acabar amb un sector monàrquic molt poderós a França. Hitler va perdre la guerra, i no li va servir de res inundar la societat d’odi racial. Abans de cridar «¡fake news!», cal pensar-s’ho diverses vegades.