Trump continua tensant la corda amb la UE

Plou sobre mullat. Però Donald Trump, abstret en una deriva que no només li pot costar el lloc sinó un mal difícilment reparable al seu propi país, continua tensant les relacions amb la Unió Europea (UE). A les seves recurrents insolències i insults hi acaba d’afegir ara l’anunci que abans de finalitzar l’estiu retirarà 9.500 soldats del contingent que manté a Alemanya (d’un total de 34.500), cosa que incrementa encara més els dubtes sobre el compromís nord-americà en la defensa dels seus aliats europeus de l’OTAN  davant Rússia.

Tot i que es diu que la decisió deriva d’un estudi iniciat pel Pentàgon el setembre passat, és inevitable relacionar-la amb el rebuig expressat per Berlín de la proposta de Trump, en qualitat d’amfitrió, de convidar a la posposada cimera del G-7 (prevista ara per al setembre) una Rússia que va ser expulsada del G-8 després de la seva annexió de Crimea, el 2014.

Es tracta del mateix Trump que va decidir sortir l’any passat del Tractat INF, sense consultar ni mesurar les implicacions que això tindria per a la cursa nuclear en terra europeu, i del mateix que s’ha desmarcat de l’Acord de París, de la UNESCO, de la UNRWA  i ara de l’OMS  i que aprofita qualsevol ocasió per demanar una despesa de defensa més gran als seus aliats europeus, mentre contribueix directament a fragmentar-los i a posar pedres en el camí de la construcció d’una unió política entre els seus 27 membres.

Reformulació

Notícies relacionades

La UE apressa els EUA a reconsiderar la decisió de trencar llaços amb l'OMS

¿Per què es protegeix els fumadors?

Davant d’una dinàmica d’aquest tipus, els membres de la UE– conscients que, en última instància, la defensa europea continua descansant des del final de la segona guerra mundial en el paraigua de seguretat proporcionat per Washington– poden optar per tornar a abaixar el cap i armar-se de paciència fins que Trump desaparegui de l’horitzó. Però també podrien entendre d’una vegada que, junt amb el ‘brexit’, el creixent atreviment militarista de Rússia i el brutal efecte de la crisi econòmica, ara multiplicat per la Covid-19, és el moment d’activar la voluntat comuna necessària per aconseguir a mitjà termini una veritable autonomia estratègica que ens permeti alliberar-nos de la subordinació nord-americana. Un camí que no ha de portar necessàriament a la ruptura del vincle transatlàntic –ja que tant els valors com els interessos compartits són més grans que les desavinences–, però sí a una reformulació entre iguals.

Trump no entén que en solitari ni tan sols els EUA poden superar els reptes als quals s’enfronten en aquest món desigualment globalitzat i que, mirant al voltant, no hi ha cap aliat tan valuós com la UE. La seva aposta ultranacionalista i antimultilateralista accelerarà el declivi del líder mundial. Però en paral·lel, queda per saber què és el que mou els membres d’una Unió Europea que s’està jugant la seva credibilitat davant d’una ciutadania cada vegada més escèptica, camí d’una irrellevància derivada d’actituds creixentment divergents entre europeistes (autonomia estratègica), atlantistes (n’hi ha prou amb l’OTAN) i fins i tot neutrals (gorrers en llenguatge pla).