21 set 2020

Anar al contingut

JUDICI A TRAPERO

Finalment, no era rebel·lió

Pool

Finalment, no era rebel·lió

Jordi Nieva Fenoll

La fiscalia ha tornat a tenir una altra d’aquelles actuacions qüestionables que passaran a la història quan algun dia, amb una mica de distància, es faci un recompte de les anomalies que per desgràcia van patir els processos sobre el procés. Després de la sentència del Tribunal Suprem ja no hi havia dubte que els fets jutjats, els mateixos que els que es van enjudiciar davant del Tribunal Suprem, no podien ser qualificats com a «rebel·lió». Més enllà d’aquesta desenraonada qualificació, suposar el contrari implicaria que els fets en què s’implica Josep Lluís Trapero no eren els mateixos que els jutjats respecte als líders independentistes, i això no és el que afirma la fiscalia.

Però aquesta fiscalia de l’Audiència Nacional va tornar amb el tretze són tretze, amb ambigus arguments que no haurien d’haver convençut a ningú mai. L’acusació hauria pogut ser modificada, i així hauria d’haver estat, a l’inici del procés. La sentència del Tribunal Suprem era un fet nou extraordinàriament rellevant a què la fiscalia no podia ser aliena, i més quan, tot i que fos molt lleugerament, beneficiava els reus. Res a les nostres lleis, absolutament res, impedia el canvi, més aviat al contrari.

Sigui com sigui, l’efecte de la conducta de la fiscalia ha sigut que el cas es quedés a l’Audiència Nacional i no fos jutjat a l’Audiència Provincial de Barcelona. I és que l’Audiència Nacional, tot i que el 2008 va declarar que «mai» havia sigut competent per conèixer el delicte de rebel·lió, des del 2017 amb arguments molt alambinats ha disposat el contrari. Però del que no cabia cap dubte llegint l’art. 651r b de la llei orgànica del Poder Judicial és que en absolut podia ser competent per jutjar un delicte de sedició, que és el que ara enjudiciarà, gràcies a aquesta rectificació tardana de la fiscalia.

Per tant, amb això s’ha satisfet una de les pretensions d’almenys d’un dels  fiscals de l’Audiència Nacional encarregats del cas. En un dels seus al·legats del febrer del 2019 va declarar: «¿Hi pot haver imparcialitat i serenitat si la causa de rebel·lió i sedició s’envia a Catalunya?».

Després d’aquesta frase certament esgarrifosa, no sembla qüestionable afirmar que la fiscalia preferia que l’assumpte no viatgés a Barcelona. El que és inacceptable és que ho hagi aconseguit, perquè no és la fiscalia la que determina la competència d’un tribunal amb els seus al·legats i fins i tot prejudicis, sinó la llei. I la llei no avalava la competència d’aquest tribunal sinó, insisteixo, de l’Audiència Provincial de Barcelona. Amb això, segons el meu parer, s’ha produït una evident vulneració al dret al jutge ordinari predeterminat per la llei, que determina entre altres coses que la competència d’un tribunal la fixa només la llei, amb caràcter previ als fets i mai per a un cas concret.

Ja hi haurà temps per debatre-ho. De moment cal estar atents a l’argumentació del fiscal sobre la «sedició» de la setmana que ve, que probablement seguirà, ara sí, la línia de la sentència del Tribunal Suprem.