La ciutat sense multituds
La Rambla en un parpelleig
Tenia curiositat per veure l'avinguda sense ramats de turistes, sense paelles, ni sangries, ni barrets mexicans, sense multituds
zentauroepp53503322 terraza bcn200524142757 /
Trobava a faltar Barcelona. És el que té viure a l’àrea conurbana. Per això el primer que vaig fer quan es va poder va ser acostar-me a comprovar que tot seguia al seu lloc: el passeig de Gràcia, la Diagonal, el Moll de la Fusta, el Born, la Rambla... En especial aquesta última. Tenia curiositat per veure una Rambla sense ramats de turistes, sense paelles, ni sangries, ni barrets mexicans, sense multituds. Una Rambla que s’assembla ara més que mai a la que va ser en un altre temps. A la de principis del segle XIX, quan el turisme era un luxe a l’abast de molt pocs i l’escriptor Leandro Fernández de Moratín, afrancesat i sibarita, deia d’ella que era un dels passejos més elegants del món. Aquella que recorria José Zorrilla, l’autor del ‘Don Juan Tenorio’, camí de L’Ateneu, on era tan estimat, i en la qual els joves barcelonins li reconeixien i el paraven per fer-li preguntes. Eren temps en què les persones del món no eren multitud. Es destorbaven menys.
Pensava en tot això i em semblava que a la ciutat li ha anat bé aquesta primavera sense nosaltres. Com si pogués existir per si mateixa. A la façana del Liceu lluïen els cartells d’una òpera l’última funció de la qual estava programada per a mitjans d’abril. Hi havia un silenci estrany de temps detingut. Vaig veure avis autòctons torrant-se al sol. Quioscos tancats. Algun passejant feliç i estupefacte. Vaig deambular pel mercat de la Boqueria sense aglomeracions. Va ser com passejar per una ciutat diferent que, no obstant, conservava tots els trets de la que tant estimo.
Confesso que al final del meu passeig vaig tenir un moment de debilitat. Em vaig aturar als peus de l’estàtua de Colom, vaig contemplar les orenetes fondejades i sense passatgers, vaig mirar enrere i per un instant vaig trobar a faltar el mar de gent, les estàtues humanes, els turistes, les paelles, les sangries i tota aquesta acolorida abundància que a la Rambla és norma. Va durar el que dura un parpelleig. El mateix que haurà durat la d’ara quan, en a penes unes setmanes, s’esvaeixi i deixi de semblar-nos real.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
