06 jul 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Ens podríem quedar en ell tota la vida. O millor: Carner és el lloc on sempre tornarem

Aquest dijous fa 50 anys que va morir Josep Carner, el senyor que sortia a donar un volt i deia el que havia vist. És el que va escriure Joan Ferraté en el poema ‘4 juny 1970’. I afegia: «a tots portant consol». Aquesta és la clau de la seva poesia, de tota la poesia, en definitiva. Un consol que no és ungüent o bàlsam, solució epidèrmica per al dolor, sinó coneixement de l’ànima humana posada a l’abast del lector perquè sigui més savi, que no vol dir més feliç, sinó més conscient. Alleujar la pena (localitzar-la, dir-la) o gaudir de l’instant d’epifania moral, interpretar-lo a partir del que deia el mateix Ferraté: «La natura com a semblança pròpia de l’home i de les seves variacions».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Carner va morir al número 64 de la Rue Lincoln, a Brussel·les, i està enterrat (una llosa discreta, fosca, amb el mar al darrere) a la Tomba menor A, número 363, de Santa Eulàlia, 3, a Montjuïc. Aquest dijous és un bon dia per anar-hi i per llegir els versos de Comadira: «Amunt i avall d’un passeig impalpable, / jo us veig com sempre». Li deia fa poc a una amiga, que s’iniciava en la seva lectura: ens hi podríem quedar tota la vida. O millor: Carner és el lloc on sempre tornarem.