Cargols de ciutat

Vam ficar el cap dins la closca com els cargols, espantats i obedients, un 14 de març, i es va fer el silenci a la ciutat. Sense gent al carrer, amb les botigues tancades, sense cotxes, el silenci a mercè dels ocells només es trenca a diari a les 20.00 hores, ritual d’homenatge i trobada veïnal. Les pantalles ens porten els que estimem, les emocions dels gestos solidaris, del compromís de tants, ens permeten mantenir una falsa normalitat.

Els primers dies els informatius intenten mantenir un aire d’optimisme en el «tot anirà bé», les imatges simpàtiques del que s'empesquen les famílies per sobreviure al confinament i els inevitables mems de les xarxes. Però aviat s’obren pas les esquerdes, les bretxes tecnològiques, educatives, de recursos. Els invisibles, en diuen. No són ells els invisibles, som nosaltres que mai no els hem volgut mirar. Vergonya de societat que accepta la desigualtat sense desescalada.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Set setmanes dins de la closca mentre per un forat vèiem passar els morts, les cancel·lacions, les residències, la tristor, la ràbia, el cansament, el desconcert, la por. Atacs de riure. Ploreres. Pregàries. Setmana Santa, Sant Jordi... mai no havia sentit tan de prop els llibreters com en aquests dies que no els hem pogut veure. Per sort «s’aplana la corba» i comencem a treure les antenes, per torns, amb mascareta, amb el que calgui. Assumint una part de risc, amb responsabilitat, amb ganes, mirant a cua d’ull.

«Carrers molls, calaixos eixuts». Però avui la pluja tenia un altre so, ningú no ha corregut cap a casa, som al carrer i no ens en volem tornar. La cridòria dels nens encara més intensa. Cues a les floristeries. Els cargols deixen rastre. Volem verd. Volem viure. No ho espatllem.