AL CONTRAATAC

L'any que vam viure perillosament

Una cosa és l'equidistància i una altra defensar idees pròpies en cada moment, i demanar adhesions infrangibles correspon a una altra pàgina de la història

1
Es llegeix en minuts
Pedro Sánchez observa a Pablo Casado, en el Congreso de los Diputados, el 20 de mayo.

Pedro Sánchez observa a Pablo Casado, en el Congreso de los Diputados, el 20 de mayo. / EFE / BALLESTEROS

L’altre dia em van preguntar com serà l’estiu del 2020 i vaig respondre una obvietat: que encara no ho tinc clar, però que m’agradaria que fos un estiu de retrobament. Si m’haguessin preguntat per com crec que passarà a la història el capítol polític d’aquesta pandèmia, no en tinc dubtes: com l’enèsima demostració que 40 anys de franquisme ens van llegar una dreta que encara es creu l’única amb dret a manar. I per això, quan no mana, s’enrabia i la fa grossa.

Ho va fer després de la vergonyosa mentida de l’11-M i la seva merescuda derrota electoral. Ho va repetir quan ETA estava a les acaballes i el Govern intentava evitar el risc les seves últimes convulsions. Va insistir després d’embarrancar amb la corrupció i que Mariano Rajoy sortís per la porta del darrere. I ara reincideix amb la fanfarroneria ultra de Vox com a instrument. Assetjament i demolició en temps de pandèmia, amb els grans fantasmes de la tragèdia espanyola en dansa: la bandera en propietat, la invocació de l’amenaça comunista, del desafiament separatista, l’honor, Déu, la pàtria i el Rei. I la sospita, si no l’evidència, que hi ha gent de tots els àmbits a l’olla. 

Notícies relacionades

Però si la història s’explica amb rigor també s’haurà d’anotar el reguitzell de ficades de pota, pecats d’arrogància i episodis de caïnisme que, també una vegada més, ha desplegat l’esquerra. Per això m’irrita tant la nova ofensiva contra els –presumptes– equidistants quan s’atreveixen –ens atrevim– a criticar les homilies presidencials, l’incomprensible ball amb les xifres de morts i contagiats, el disbarat de l’acord amb Bildu o com ha gestionat Fernando Grande-Marlaska el tema de Diego Pérez de los Cobos.

Perquè una cosa és l’equidistància i una altra defensar idees pròpies en cada moment. És una pena que els satèl·lits que orbiten al voltant d’un Govern que s’anomena progressista no ho entenguin. Haurien de saber que la petició d’adhesions infrangibles correspon a una altra pàgina de la història. I no precisament brillant.