El nostre món és el món

Anem molt malament

El Congrés s'embranca en baralles polítiques i afrontar la crisi del 2020 sembla un assumpte de menor rellevància

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp53552662 opinion leonard beard200527201140

zentauroepp53552662 opinion leonard beard200527201140

«Ertos: l’Estat inicia la marxa enrere». Aquest era ahir el gran titular de la portada de ‘Le Monde’. El text explica que la reducció –de la qual s’exclou l’hostaleria i el turisme– comença l’1 de juny perquè l’Estat no té pulmó financer per sostenir els ertos i és necessari que les empreses reprenguin l’activitat.

Bé, a Espanya, els ertos s’han prorrogat ja fins al 30 de juny per un acord del Govern, la CEOE i els sindicats. Però allò de França indica que cap Estat té fons il·limitats i que –malgrat la bona notícia del pla de recuperació de 750.000 milions de la UE– hauríem d’estar ja preparant la nostra estratègia per als pròxims mesos: com finançar els ertos, el nou Ingrés Mínim Vital i l’Estat del benestar, malgrat el fort descens dels ingressos fiscals que causarà la caiguda de l’activitat.

Quan baixa l’agressivitat de la pandèmia, res hi ha més urgent que enfrontar-nos a coexistir amb un any en el qual el PIB caurà un 9% i l’atur superarà el 20% (14% el 2010). És la previsió del Govern i dels principals organismes internacionals.

Doncs, no. I una altra vegada no. El debat continua immers en l’absurda clàusula sobre «la derogació íntegra de la reforma laboral» pactada entre el Govern i Bildu que va dinamitar el diàleg social. La derogació «íntegra» seria una barbaritat –ja que també va tenir efectes positius– i al final així ho va admetre ahir Pedro Sánchez al dir que es tractava de recuperar drets laborals i de reconstruir consensos socials. D’acord.

Però és trist que la justificació del Govern per al disbarat només hagi sigut el disbarat al cub del PP al votar contra la pròrroga de l’estat d’alarma, una cosa que s’està veient que ha funcionat bé.

Però ahir vam saltar de Bildu a Pérez de los Cobos, i a l’exigència de dimissió del ministre Marlaska. Que una jutge de Madrid –de forta personalitat– obri en plena pandèmia una causa que apunta a acusar el Govern de responsabilitat penal per la manifestació feminista del 8 de març i que hagi imputat ja el delegat del Govern de Madrid, no sembla gaire raonable, però... que un informe de la Guàrdia Civil sembli un escrit d’acusació ple de presumpcions i inexactituds és encara més xocant. I és com a mínim desencertat que la reacció de Marlaska, ministre de l’Interior i abans jutge conservador (sembla que era bastant amic de la jutge en qüestió) sigui cessar ipso facto Pérez de los Cobos, cap de la Guàrdia Civil a Madrid. Cert, Marlaska té facultats per fer-ho, però ¿per què tanta precipitació? La mesura no ha agradat al cos i diuen que això és el que ha accelerat l’augment salarial –promès pel PP el 2018– i que encara no s’havia consumat.

Notícies relacionades

I de sobte el cessament de Pérez de los Cobos i la dimissió de Marlaska, exigida pel PP i Vox, es converteixen en el gran assumpte nacional. ¿La recuperació econòmica no té glamur? I no vull parlar de Cayetana Alvárez de Toledo i el pare de Pablo Iglesias.

No, no anem bé. Anem molt malament.