CRISI SOCIAL

#PararElRellotge dels aturats

L'atur, mentre no hi ha possibilitat de buscar una feina, es converteix en un anguniós compte enrere cap al no-res

1
Es llegeix en minuts
colaok

colaok

Daniel Turrado viu a Arteixo (Galícia) i té tres fills. Se li va acabar la prestació d’atur el 29 d’abril. Fins que pugui percebre ajuts extraordinaris, en el seu cas un subsidi magre de 430 euros, ha de transcórrer almenys un mes des de la seva última prestació. És a dir: un mes sense ingressos. Algunes comunitats autònomes han establert ajuts urgents, però les cues dels bancs d’aliments són la constatació que cada dia que passa hi ha més ciutadans que penetren al recinte de l’insostenible.

Conscients en les seves pròpies carns que les agulles del rellotge no corren a la mateixa velocitat per a tothom, Turrado i altres persones en la seva situació han llançat una campanya en les xarxes per reclamar, crec que amb tota justícia, que els parin el rellotge. És a dir: que el temps en què han estat percebent el subsidi d’atur durant el confinament no els computi. No em sembla una mala idea: l’atur, mentre no hi ha possibilitat de buscar una feina, es converteix en un anguniós compte enrere cap al no-res.

La misèria ja ha arribat

L’Estat, malgrat la seva mala premsa, és la millor màquina que hem inventat per pal·liar les desigualtats en un món capitalista. No obstant, té massa mecanismes i el que és sobtat entorpeix els seus moviments. Ho hem vist amb els tests, les mascaretes i els ajuts econòmics: cada dia de demora entre una decisió política i la seva aplicació pràctica ha sigut una catàstrofe. No hi ha res pitjor que un dia quan et queden 30 euros en el compte.

Notícies relacionades

Sempre que llegeixo articles sobre la misèria que ens espera a la tardor o en els pròxims anys, penso el mateix: es nota que els redactors cobren un sou. Perquè el cert és que la misèria ha arribat ja i el futur simplement agreujarà els seus efectes. El que a alguns ens afecta en forma de trucades d’amics que ens demanen 100 euros, a la família d’un aturat que s’ha quedat sense prestació se la carrega.

No sortirem més forts d’això, com diuen les campanyes institucionals, si ens oblidem d’ells.