Dues mirades

Al buit, a les vuit

Com una alarma que despertava també de la letargia de jornades sense forma, els aplaudiments han sigut més un ritu quotidià que una reverència

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp52976152 barcelona   30 03 2020   sociedad      aplausos desde los ba200515191438

zentauroepp52976152 barcelona 30 03 2020 sociedad aplausos desde los ba200515191438 / JORDI COTRINA

S’han acabat els aplaudiments de les vuit.  Era una acció que haurem d’analitzar-los en detall, perquè van més enllà de la causa que la va impulsar. Ara, però, ja estem en condicions de dir que no es tractava només d’un reconeixement, en el moment més crític de la pandèmia. Era, també, una mena d’autoafirmació, de consolidació dels lligams, de comprovar que hi havia vida fora de les parets de l'enclaustració. Podia ser que et trobessis amb el veí o la veïna a la botiga de queviures, però la salutació era ràpida, fugaç. Veure’ls al balcó, aplaudint, certificava una existència més enllà de la supervivència.

Aplaudies al buit, de fet, perquè els receptors de l’homenatge eren absents, i era un pèl massa romàntic pensar que les ones expansives arribaven fins als hospitals, però el gest era també un punt i a part en la lenta agonia d’un dia qualsevol, farcit de neguits i preocupacions. Com una alarma que despertava també de la letargia de jornades sense forma, com una meta volant superada en persecució del final de l’etapa, passant de la foscor del març a l’esclat diürn del maig, el picar de mans ha estat més un ritus quotidià que no pas una reverència.