Sánchez concedeix per no desviar-se del seu camí

El president del Govern mai oblida la música de fons (la unitat salva vides i empreses, només l’estat d’alarma garanteix aquesta unitat) i sempre segueix un guió fix: valorar els avenços tècnics de la setmana i esbossar els objectius polítics de la següent. Pocs dirigents hauran parlat més que ell en aquesta circumstància. Trump per descomptat, però ni Macron, ni Merkel, ni Johnson (en aquest cas potser per haver estat en quarantena) han sigut tan prolífics davant dels seus ciutadans. 

Per sostenir tanta intensitat mediàtica, els savis de la Moncloa han improvisat un híbrid entre el missatge a la nació i la roda de premsa. El resultat és poc brillant però prou funcional per arribar als objectius de cada aparició, perquè si no fos així ja l’haurien modificat. L’híbrid tècnic s’adequa a les condicions del protagonista. Sánchez s’està mostrant com un dirigent poc empàtic, escassament emotiu, però molt meticulós en el que li interessa remarcar i especialment aplicat en oferir determinació contra la desgràcia, a canvi de guanyar-se la confiança imprescindible per continuar fent-ho a la seva manera. I ho està aconseguint, tot i que la seva veu ja descobreix un cansament que les seves paraules neguen.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sánchez, com tot president amb aspiracions, intenta deixar empremta amb els seus discursos, seguint un pràctica acceptada per la comunicació política. En les seves frases més recordades, Kennedy va copiar Ciceró; Churchill, Garibaldi, i Suárez, Roosevelt. Primer ho va intentar emulant un clàssic presidencial americà (‘New Deal’, ‘New Frontier’): la ‘nova normalitat’, en la línia del canceller austríac Kurz, que uns dies abans, segons va explicar Gutiérrez-Rubí, ja s’havia apropiat del concepte de Paul Sailer-Wlasits. Després, Sánchez es va abraçar a la ‘cogovernança’, un concepte utilitzat com a antídot pels qui volen recolzar l’estat d’alarma però se senten obligats a denunciar els seus efectes centralitzadors. 

Per als optimistes, la cogovernació seria un avenç federalitzador; per als escèptics, una concessió dialèctica per sortir del pas. En cas de tractar-se com s’intueix de cogovernar les competències exclusives de les autonomies i no les de l’Estat, no només suposaria una negació del federalisme (autogovern de les parts i govern compartit del tot) sinó també un retrocés de l’autonomia. Retòrica de llibre: fer que el que és petit sembli gran.