La versió de la filla

Una nena despentinada desperta en un menjador caòtic vestint una samarreta gegant de Metallica. Es posa molt meticulosament un mitjó al peu dret per just després calçar-se una Converse All Star vermella. L’esquerre no corre la mateixa sort: només troba una xancleta groga. Així, amb aquest asimètric calçat, es dirigeix al lavabo: s’enfila a un tamboret per arribar a un rentamans que li va encara més gran que la samarreta. Tot, de fet, sembla fet a una escala adulta que s’ha oblidat que existeix, però, tot i així, ella s’espavila per arreglar-se.

Hi ha escenes que resumeixen una vida i prometen una gran història. Aquesta, en concret, és la primera de la pel·lícula ‘Las buenas intenciones’, el debut autobiogràfic d’Ana García Blaya que es va poder veure a Filmin durant el festival D’A. Tan divertida com trista, aparentment senzilla, retrata la seva protagonista en tot just 15 segons. Ho fa tan impecablement com quan, per exemple, Patricia Highsmith ens vol presentar el seu personatge Tom Ripley (desclassat, pobre, ambiciós i fora de lloc), així que el fa arribar a l’elegant platja italiana de Mongibello sense banyador ni calçat de platja i l’humilia obligant-lo a caminar un munt de metres vestit de carrer i amb la sorra cremant-li les plantes dels peus.

Però tornem a la nena de ‘Las buenas intenciones’, que s’ha llevat a la casa del seu pare, divorciat. El típic Peter Pan encallat en la fase anal i entregat a la música, que fa les seves primeres passes com a compositor de rock

i treballa algunes hores en una botiga de discos de l’Argentina de la crisi dels 90. El cert és que sap passar-s’ho bé, amb noies i amb amics, tot i que mai se sap si està trist perquè escolta música pop o si escolta música pop perquè està trist. ¿Us sona? Al marge d’‘Alta fidelitat’, de Nick Hornby, mil novel·les i pel·lícules han explorat aquest espècimen masculí una mica passat. De fet, potser massa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Llavors què fa d’aquesta pel·lícula una cosa tan especial? D’entrada, que està escrita per la filla i no per un autor blanc de mitjana edat. No hi ha aquí idealització autocomplaent del paio que creu que les reclamacions d’Hisenda són correu comercial que es pot trencar a la porteria i per a qui uns fideus instantanis Yatekomo són una recepta sofisticadíssima. El que hi ha és la mirada d’una filla, que sap desmitificar el seu pare sense deixar d’estimar-ho, severa i tendra alhora. Radiant quan el seu progenitor brilla perquè comparteixen cançons i capbussons, però plenament conscient de (fins i tot paternalista amb) les tares del seu pare. És el retrat d’una filla condemnada a patir ressaca sense haver provat encara l’alcohol, però que sap tirar endavant i disfrutar, també patir, fent-ho.

 És aquesta joia lluminosa i detallista, amb l’electricitat de dues mans que es toquen i s’enrampen, la demostració que no es tracta tant d’evitar temes o tipus de personatges, tampoc de fer-los més acceptables al nostre temps, sinó de poder veure’ls mirats per altres ulls. Sigui la batalla de Stalingrad en els de les dones russes o un complicat divorci en els de la filla. La mateixa cançó és una altra cançó si la versió i qui la interpreta és diferent. I si qui ho fa té el talent de Blaya, tan però tan filla de la raó sensible de la seva mare i de l’esclat boig del seu pare, sona elegantment subtil, emocionalment generosa, precisament preciosa, a més de molt necessària.