Infantilisme, desinformació i paranoia: una barreja explosiva
zentauroepp53329784 soc200506120236 /
Una de les característiques més visibles –i risibles– del comportament infantil és l’egoisme. Un nen sembla que està sol al món. Tot ho vol per a ell, passa sempre el primer, empeny per arribar abans que els altres, acapara el menjar i no el preocupa la seva higiene personal o si pot tacar o trencar alguna cosa. Fins i tot disfruta amb això. Són conductes que es van corregint a mesura que va aprenent el mecanisme de l’empatia.
Alguns no ho aprenen mai i arrosseguen aquest individualisme en l’adolescència fins a l’edat adulta i fins i tot després, i s’arriba a cronificar. Aquesta falta d’empatia és la que porta l’absència de la noció del bé comú. La població espanyola –i d’altres llocs– és molt disciplinada, ja que en la seva enorme majoria no es va saltar un confinament que fins a la fase zero va suposar una autèntica reclusió domiciliària de la qual hi ha dubtes de si estava en el límit del tolerable en una societat democràtica.
No obstant, tots estem observant com una part massa important dels joves se senten invulnerables davant el virus. Socialitzen sense distància de seguretat i practiquen esport junts, amb un important risc de contagi. Deuen pensar que les persones de risc amb qui conviuen són invulnerables, cosa que és un comportament infantiloide. No es fan una pregunta bàsica en societat: ¿què passaria si tots fessin el mateix que jo?
Però alhora hi ha qui no s’atreveix a sortir de casa –de vegades ni a obrir la finestra– o que s’indigna quan veu persones en espais oberts sense mascareta, ignorant que les autoritats només la recomanen o imposen en espais tancats. Combinen una paranoia i una actitud autoritària fruit d’una educació en valors democràtics que revela les carències en aquest sentit dels nostres governs en les últimes dècades.
Les informacions tampoc són clares. Hi ha molt sensacionalisme científic en les xarxes. I no es pot esperar que la població llegeixi el BOE cada diumenge o pugui complir les regles si no són poques i senzilles. Desorienta l’autèntic jeroglífic d’horaris i distàncies que es poden recórrer fent unes activitats i unes altres, i uns ciutadans s’inclinen cap a la insolidària relaxació, i d’altres, cap a la psicosi autoritària. Tampoc algunes incoherències en les normes ajuden. Si es volen evitar aglomeracions, ¿per què es disposa que puntualment a les vuit del vespre tots els ciutadans puguin sortir al carrer? ¿Quin és el perill sanitari o d’ordre públic des de les onze de la nit fins a les sis del matí?
Governar és molt difícil. Però la noció del bé comú seria més fàcilment transmissible a la població si les regles fossin breus i diàfanes. I, sobretot, si s’expliqués amb transparència i de manera directa i coherent el perquè d’aquestes normes. Estic segur que s’intenta, però no s’està aconseguint. Cal esforçar-se per dibuixar un horitzó tot i que el virus no el tingui. En temps difícils, la senzillesa i i la didàctica són imprescindibles.
