El nou ordre mundial després de la segona gran guerra entra en crisi

El 8 de maig de 1945 va acabar a Europa la segona guerra mundial amb la rendició incondicional d’Alemanya. En un lapse de temps molt curt es va articular un nou ordre internacional, imposat pels Estats Units i la Unió Soviètica, que va degenerar en la guerra freda, la divisió en blocs i la cursa armamentista. Res es va escapar de la lògica dels vencedors i res s’escapa avui de la seva herència malgrat que res és el que va ser fa 75 anys: Els Estats Units coneixen una fractura social sense precedents, Rússia és bastant menys que l’URSS, dues de les nacions derrotades –Alemanya i el Japó– són grans potències econòmiques a escala global, la Xina aspira a l’hegemonia i Europa es debat entre la unitat d’acció i el rebrot nacionalista.

Quatre variables, entre moltes d’altres, són determinants en la configuració del món d’avui: l’explosió demogràfica, la globalització de l’economia, la revolució tecnològica i l’augment de les desigualtats. El 1950, el 22% dels habitants del planeta eren europeus; avui són poc més del 10% del veïnatge universal, mentre que a Àsia viuen el 57% dels 7.700 milions d’éssers humans que poblen la Terra. El model econòmic associat a les finances sense fronteres, les noves tecnologies i el creixement sense límits ha desencadenat l’emergència climàtica. Sumades la demografia i l’economia, el resultat ha sigut un agreujament de les desigualtats i la debilitat del sistema quan es desencadena una crisi com la pandèmia en curs.

El professor Henry Kissinger va publicar el 3 d’abril un article a ‘The Wall Street Journal’ en què afirma: «Cap país, ni tan sols els Estats Units, pot superar el virus en un esforç purament nacional. Abordar les necessitats del moment s’ha de combinar, en última instància, amb una visió i un programa de col·laboració global». Però el cert és que, més enllà de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada país aplica les seves receptes i la gestió de la crisi sanitària és bastant lluny de respondre a una coordinació internacional. Abans al contrari, l’exacerbació nacionalista ha posat en circulació idees com el passaport d’immunitat, que Xile ja ha fet realitat, i les apel·lacions al multilateralisme són més simbòliques que efectives.

Col·laboració nul·la

Si la cooperació per derrotar el coronavirus és almenys dubtosa, la complicitat universal per afrontar l’emergència climàtica és simplement inexistent. La retirada dels Estats Units de l’acord de París del 2015 impedeix la gestió coordinada d’un problema que requereix accions globals i degrada la solidaritat intergeneracional. Resulta paradoxal que la capacitat anticipatòria del diplomàtic nord-americà George F. Kennan detectés el 1954 les disfuncions que en el present defugen els que neguen el canvi climàtic. Kennan es preguntava a ‘The unifying factor’ (El factor unificador) en quines condicions es poden acceptar «la industrialització i la urbanització sense destruir els valors tradicionals d’una civilització i corrompre la seva vitalitat interna». I afegia que «aquests són els problemes dels homes a tot arreu».

Sens dubte, avui ho són. «No hi hauria d’haver més firmes d’acords internacionals que redueixin els drets de duana i altres barreres comercials sense incloure mesures quantificades i vinculants per combatre el dúmping fiscal i climàtic en aquests tractats», afirma l’economista francès Thomas Piketty. Al final de la guerra, el gran desafiament era dinamitzar l’economia europea i la del Japó, que van sortir exhaustes de la contesa, però ara l’objectiu hauria de ser adaptar el model de creixement a la capacitat de resistència del planeta. En cas contrari, es corre un doble risc: la deslegitimació del poder i la desintegració del contracte social.

Més desigualtats

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En última instància, el risc és que la pandèmia agreugi les desigualtats, que ja es van desbocar amb la sortida de l’última crisi. Tots els informes solvents sobre la matèria testifiquen que la desigualtat ha anat en augment des de 1980. En concret, el d’Oxfam va calcular el 2018 que la riquesa privada neta als països rics equivalia a entre el 400% i el 700% de la riquesa de titularitat pública. Aquests percentatges són la conseqüència de la contracció de l’Estat del benestar i del públic, que ara es reputa insubstituïble per combatre la malaltia.

És fàcil concloure de tot això que l’ordre internacional present enterboleix la perspectiva d’un futur sostenible en termes mediambientals, de repartiment de la riquesa i de cohesió social. «Gran part de les solucions, gran part de les estructures que teníem en el passat han sigut destruïdes per l’extraordinari dinamisme de l’economia en què vivim», va declarar l’historiador Eric Hobsbawm el 1999. A aquest diagnòstic cal afegir-hi, 20 anys després, la fallida del multilateralisme, el binomi nacionalisme-proteccionisme encoratjat per Donald Trump i la desorientació d’opinions públiques instal·lades en una successió de crisi de dimensions insòlites i resolució incerta.