Dues mirades

Asil i mort

La cara més fosca d'aquests dies sense misericòrdia

1
Es llegeix en minuts
anciano2ok

anciano2ok

A mesura que anem sabent detalls de la vida (¡la mort, més aviat!) a les residències d'avis, el cor se’ns va encongint. Són testimonis parorosos que ens parlen del veritable abast de la tragèdia. És aquí on el llenguatge –neutral, asèptic– es converteix en una rutina inflexible que conté el germen del terror que s'hi ha viscut. Cribatge, tria, derivació, discriminació. I d’altres, verbs que ens acosten a la inhumanitat: classificar, sedassar, escollir, optar, decidir-se. També ha passat als hospitals: hi ha metges que m’ho confirmen. Aquest no, perquè és massa no sé què; aquell altre tampoc, perquè no té les condicions requerides. I la desesperació, el plor i la impotència davant una situació que no pots controlar, indefens davant l’allau, obligat a discernir entre la vida i la mort.

Els que hem viscut experiències en una residència, en un asil (no perdem de vista la paraula), podem parlar de tot: d’abnegacions i sentiments molt intensos, de deixadeses i tristeses profundes. Però l’asil no és refugi i protecció, sinó avantsala del final. Lenta i parsimoniosa, o farcida de detalls lúgubres, com ara. Aquesta és lLa cara més fosca d’aquests dies sense misericòrdia.