El nostre món és el món

Desconfinar: un imperatiu gens fàcil

Trenta milions d'europeus no estan a l'atur perquè l'Estat paga el salari: ¿fins quan?

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp53271383 opinion  leonard beard200429203204

zentauroepp53271383 opinion leonard beard200429203204

Als Estats Units 26 milions de persones han demanat acollir-se a l’atur des de l’inici del coronavirus. A Europa l’atur augmenta menys, però 30 milions s’han refugiat en els ertos, o règims similars inspirats en el ‘kurzarbeit’ alemany, en les cinc grans economies: Alemanya, Gran Bretanya, França, Itàlia i Espanya. Són 30 milions de treballadors, la cinquena part del total, els que no van a l’atur perquè l’Estat paga.

Però ¿quant pot durar aquesta situació tan anòmala com necessària per combatre la pobresa i l’explosió social? No gaire, i per això tots aquests països –l’abans permissiu Boris Johnson és avui el més prudent– estan iniciant el desconfinament. Però aquest procés no pot ser gaire ràpid perquè una desgraciada interrupció –o tornada enrere– tindria serioses conseqüències. Josep Corbella ha escrit amb encert: «Desconfina’m a poc a poc que tinc pressa».

És el que intenten els governs europeus i tots tenen problemes perquè obrir amb prudència és més complex que tancar de cop. França divideix els seus departaments (províncies) en verds i vermells i vol reobrir les aules (fins a 15 alumnes) l’11 de maig. Contra el criteri del consell científic, cosa que origina una gran polèmica. Alemanya, amb menys morts, dona més autonomia als seus ‘länder’, cosa que origina fortes tensions entre els més permissius i els més previnguts.  

El Govern d’Espanya opta per una fórmula gradual, asimètrica (amb la província com a referència) i coordinada per Madrid. L’objectiu és salvar l’estiu i que a finals de juny el turisme intern pugui reanimar un sector clau i molt perjudicat. British Airways diu que «recuperar el trànsit del 2019 costarà anys» i acomiada 12.000 treballadors. I Lufthansa reclama ajuts estatals per subsistir. 

Recuperar la normalitat al juliol significa una caiguda mínima del PIB del 8% (2% per cada mes segons l’OCDE). Cal creuar els dits perquè aquest pla, complex, discutible i no fàcil d’entendre tingui èxit. El contrari seria catastròfic.

Però això exigeix que es compleixi el criteri «adaptatiu» que Pedro Sánchez va prometre dimarts. Per exemple, que alguns límits –com el provincial– siguin modulats per les comunitats autònomes respectant els paràmetres sanitaris fixats. A més, a Catalunya i Euskadi aquest aspecte és clau perquè el Govern pugui mantenir el recolzament del PNB i ERC en les pròrrogues de l’estat d’alarma. També perquè Galícia i Andalusia, amb governs del sector moderat del PP, remin per la concòrdia.

Notícies relacionades

A Catalunya, a més, la vida canvia quan avança la primavera i molts ciutadans es traslladen el cap de setmana a una altra província. Per a un barceloní, ¿és lògic poder anar a Sitges i no a Calafell? ¿A Berga, i no a Palafrugell? Madrid i la Generalitat han de tenir seny. La província no és Déu, tampoc el diable. El que serà decisiu és com es comportin les grans àrees metropolitanes de Barcelona i de Madrid.

La nova normalitat per Sant Joan no és un objectiu fàcil. Sí molt convenient per evitar mals majors.