Segona oportunitat
L'hora de la responsabilitat
Aprenguem que cada persona és responsable no només de cuidar-se a si mateixa sinó també els altres, pensar en el col·lectiu i no en l'individual
zentauroepp52821766 coronavirus galeria barcelona200318102443 /
Es parla molt dels actes de març, de l’escassa previsió de mesures del Govern central o de les comunitats, però poc del que va fer cada persona abans del confinament. Tot i que la vida no tornarà a ser igual, tindrem una segona oportunitat. I és ara quan veurem fins a quin punt pensem en el bé comú.
És l’hora de la responsabilitat perquè poques persones complien el que l’OMS o les autoritats sanitàries van advertir: rentar-se les mans, tapar-se al tossir i distància social. Potser la nostra cadena de contagis també té a veure amb ser poc escrupolosos, amb no prendre seriosament aquestes recomanacions i a dir exagerats als que ho recordàvem. Companys de feina sense rentar-se les mans abans de menjar, distàncies de seguretat impossibles en un transport públic que cap comunitat autònoma va controlar, gent que esternudava sense cobrir-se com si fos un campionat per veure qui ho feia més fort... Això era el dia a dia. A ple segle XXI, som una societat a la qual han hagut de tornar a explicar com es renten les mans. I malgrat això m’he trobat algun treballador de cara al públic que es negava a portar mascareta perquè «és molesta», fotografies de zones obertes com si no passés res o cues en què no importava la distància de seguretat. I si adverteixes, compte, perquè ets una «alarmista». Un no s’ha de relaxar. Aprenguem que cada persona és responsable no només de cuidar-se a si mateixa sinó també els altres, pensar en el col·lectiu i no en l’individual.
Periodisme contra la desinformació
L’hora de la responsabilitat no només passarà per aquestes mesures de salut públiques, sinó també per l’elecció que fem en els mitjans i les xarxes socials. Informar-se no és només endrapar el que deixa anar la televisió o el vídeo del primer llest que apareix a WhatsApp. Informar-se de manera veraç és un dret de la Constitució però també una responsabilitat social. La desinformació només cala en espais de desconeixement, i quan desconeixem des de com funciona la nostra democràcia (alguns aplaudien un tuit d’Ayuso en què mostrava que no sabia el que era una proposició de llei) fins a les competències de les administracions, queda la sensació que aquesta ignorància és el caldo de cultiu de l’odi. És precisa una militància amb el bon periodisme i això significa preocupar-se per qui ens informa. Deia Kapuściński que «el deure d’un periodista és informar de manera que ajudi la humanitat i no fomentant l’odi o l’arrogància. La notícia ha de servir per augmentar el coneixement de l’altre, el respecte de l’altre». És molt senzill comprovar qui està per a un fi i qui està per a un altre, qui construeix i qui destrueix.
I, finalment, també és responsabilitat fer un exercici de memòria. Tot i que per descomptat que aquesta crisi m’ha afectat, no puc parlar com a gran perjudicada ara per ara, però sí puc parlar com a víctima de la crisi del 2008. Allò no va ser una malaltia inevitable, allò va ser una crisi alimentada pel sistema financer, un model econòmic d’especulació i corrupció completament evitable. Jo sí que vaig viure allò i no deixo de sentir un nus a l’estómac del que podia haver sigut la meva vida si hagués tingut, llavors, tot i que només fos un dels ajuts que ara hi ha.
Perquè llavors jo hauria tingut un erto en la meva empresa i no un ero sense marxa enrere. Perquè llavors la meva família i jo haguéssim estat tranquils sabent que no podrien desnonar-nos. Ens hauríem estalviat llàgrimes i angoixes i xerrades al banc i altres administracions on t’humiliaven i passaves vergonya. Jo mateixa vaig estar amb la maleta a punt per anar-me’n a Mèxic a treballar perquè aquí no tenia res. Tot això ningú m’ho pot negar perquè ho he viscut juntament amb la incertesa diària, durant anys, de si tindràs aigua, llum o menjar l’endemà.
Els que no van passar per allò seran els que ara rebutgen els ajuts socials. Els responsables que ens van deixar amb una mà al davant i una altra al darrere no estan en condicions de donar lliçons. Sé que encara falten molts ajuts, i em fa ràbia que els que començaven a aixecar el cap estiguin de nou al sot. Així que vindran dies durs, sens dubte, però també dies en què hem de demostrar la responsabilitat amb nosaltres mateixos i amb els altres, i en els quals la maduresa d’una societat es demostrarà per la seva dimensió cívica i parant els peus als qui ens intentin prendre el pèl. L’hora de la responsabilitat és també saber d’on venim perquè no entrem en un joc d’enfrontaments que només porta a trencar-nos.
