¿Bronca més consens?

Tots els governs europeus han reaccionat tard i de manera discutible –i criticable– a la pandèmia que està provocant una gravíssima crisi econòmica i social. L’excepció espanyola és que el Govern no té majoria. Amb només el partit conservador, Boris Johnson la té a la Gran Bretanya, com Macron a França amb el partit que va crear i va guanyar les últimes presidencials. Igual com Merkel –política clau a la Unió Europea (UE)– gràcies a la gran coalició amb l’SPD. Fins i tot Giuseppe Conte, polític sense partit, la té a Itàlia amb el suport del Moviment 5 Estrelles i el Partit Democràtic, molt enfrontats fins fa pocs mesos.

A Espanya la coalició PSOE-Podem es queda a una trentena de vots de la majoria. No obstant, aquest dimecres ha tornat a aconseguir per tercera vegada l’aprovació de l’estat d’alarma amb recolzaments molt diversos: el PP, Cs, el PNB i petits grups d’esquerra, que tenen molt escassos punts d’acord. També ha tingut el recolzament reticent –per mitjà d’abstenció– d’ERC i Bildu. Malgrat l’eterna esbroncada hi ha instint de supervivència.

Sánchez aprova, doncs, la continuïtat de l’estat d’alarma amb el suport d’una majoria circumstancial, fins i tot contradictòria, que va des del PP i Cs fins al PNB i, fins i tot, ERC i Bildu. ¿Pot ser el punt inicial d’un pacte ampli i transversal per afrontar el coronavirus i la crisi econòmica? Falta faria perquè, a falta d’un Govern de més base –que avui sembla impensable– serà gairebé impossible afrontar una caiguda del PIB d’entre el 8% i el 13%, un augment de l’atur de fins al 20% i un augment del dèficit i el deute públic. 

Molt depèn del fet que el PSOE –i la resta de l’esquerra– interioritzi que, agradi o no, la dreta va tenir el vot de molts ciutadans (més del 40%) en les últimes eleccions. ¿És avui intel·ligent i possible ignorar-ho? 

El PP, i Cs, saben que Espanya afronta el seu pitjor moment des del 1936 i que sense certa entesa amb el Govern tot pot descarrilar. En tot cas, és més assenyat un complicat pacte de mínims i transversal que quedar aïllats juntament amb la ultradreta, una cosa que rebutgen tots els partits conservadors i liberals europeus. És clar, això exigeix una mínima confiança entre Sánchez i Casado que avui sembla no existir. Tot i que l’acord per formar al Congrés una comissió que estudiï un pacte per afrontar la crisi sanitària i econòmica pot ser un primer pas. Precari, però esperançador.

El pacte també hauria d’incorporar després d’alguna manera tant les comunitats autònomes –Catalunya i Euskadi–, com patronals i sindicats. És molt difícil i exigirà moltes renúncies. Però la seva absència seria el gairebé segur camí a un gran fracàs col·lectiu. La democràcia i la llibertat perillen davant les grans catàstrofes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En el fons ningú dels que han permès la pròrroga de l’estat d’alarma vol fer més gran un negatiu front del rebuig que aniria des de l’extrema esquerra de la CUP fins a Vox. I al qual incomprensiblement es va afegir JxCat, l’hereva d’aquella CiU que va ser part essencial dels pactes de la Transició.