Les diferents reaccions dels països davant de la pandèmia

Les dades que ens proporcionen els mitjans de comunicació indiquen que els diferents països estan reaccionant de manera diferent davant l’epidèmia de Covid-19. És una cosa que semblaria contradictòria amb el fet que es tracti d’una pandèmia. Hi ha segurament raons molt diverses, per a això tardarem temps en conèixer amb exactitud. Ara per ara s’ha d’anar treballant amb el que tenim.

Podria ser que el virus que està infectant Europa fos diferent del que va sortir de la Xina. Això probablement no és així. S’estan publicant centenars de dades sobre el genoma de SARS-Cov-2 i apareixen algunes mutacions però res que indiqui que pugui fer-ho més virulent. Podria passar que les poblacions reaccionin de forma diferent davant de la infecció. És cert que hi ha diferències entre la capacitat de resistir al virus segons l’edat i pot ser que hi hagi diferències individuals, però la constitució genètica de les poblacions europees és molt homogènia i les diferències amb les poblacions asiàtiques tampoc són significatives. Si el virus arriba a l’Àfrica la situació pot ser diferent perquè allà hi ha una gran diversitat entre les poblacions però arribar a treure conclusions sobre aquestes diferències seria llarg. Per tant, les diferències que hi ha estan en altres factors.

Les diferents estructures socials dels països europeus poden explicar algunes diferències. Per exemple, Suècia té una extensió de 450.000 quilòmetres quadrats per a 10 milions d’habitants, mentre Itàlia la seva extensió és de 300.000 km₂ i hi viuen 60 milions de persones. A Suècia, els joves solen marxar de casa als 18 anys, mentre que als països mediterranis hi ha una bona proporció de joves de més de 30 anys que viuen amb els pares i sovint amb els avis. Però les últimes notícies de Suècia són que comencen a aparèixer problemes a les residències d’avis com en altres països. És també més fàcil controlar la introducció del virus en una illa com Taiwan o una illa de facto com Corea del Sud. Són també països organitzats, amb mitjans tècnics sofisticats i amb la memòria d’una epidèmia similar com el SARS. En canvi als països d’Europa tenen una permeabilitat enorme de fronteres i no existia cap consciència de la necessitat d’estar preparats per a una epidèmia. L’estructura de les ciutats també compta: Nova York, ciutat molt densa i amb població que es mou amb mitjans col·lectius, és més vulnerable que Los Angeles, molt més extensa i en la qual la gent es mou amb automòbil.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La reacció de la societat i dels seus responsables polítics davant de l’epidèmia també compta. Una vegada declarada la malaltia s’han de prendre mesures en un entorn de gran desconeixement sobre una malaltia nova. En teoria hi ha essencialment dues maneres de parar-la, ja sigui trencant els circuits de propagació o permetent que s’estableixi una immunitat suficient entre la població. El primer és el que es va fer a la Xina de forma radical ordenant un confinament total de la població i que s’accepti no sortir ni per comprar menjar. El segon és el que s’havia proposat al Regne Unit i implica acceptar un nombre elevat de morts en persones grans i amb risc fins que arribi una vacuna. A Europa s’ha optat per solucions intermèdies posant una gran pressió sobre el sistema sanitari.

En conseqüència, compta molt la confiança que s’estableix a l’interior de cada societat. En moments de tanta incertesa en què dia a dia van apareixent noves dades sobre la malaltia o en què fins i tot és problemàtic obtenir dades comparables de contagiats o morts, la presa de decisions és molt difícil. Aquestes es poden imposar per la força, però en societats democràtiques és imprescindible que les mesures que es prenen siguin acceptables per a la majoria de la societat. Dinamarca o Àustria ens donen bons exemples de societats ben cohesionades. Però també ho és Alemanya, que té gran experiència en la gestió del seu sistema federal i una gestió sòlida que també té França. Països amb tanta tradició democràtica i de consulta científica com els anglosaxons estan prenent decisions erràtiques, la qual cosa no diu res de bo dels seus dirigents. Al nostre país, com a Itàlia, s’han posat de manifest les debilitats de l’organització política i les que han produït anys de baixa inversió en el sistema sanitari i científic. Quan negociem amb els nostres veïns no ens ha d’estranyar que ens preguntin què estem fent.