Les matemàtiques de Merkel

Hi va haver un temps en què van estar de moda els acudits que posaven en un compromís ciutadans de diverses nacionalitats, una pressió de què l’espanyol sortia indefectiblement airós gràcies a una barreja de barroeria, picardia i enginy. A l’estranger, al contrari, ho capgiraven amb acudits que, com aquest, incidien on fa més mal: «això és un enginyer espanyol, un d’anglès, un d’alemany i un altre de francès, i va l’espanyol i diu: ¿Què prendran els senyors?» (ara, amb els bars tancats, ni això). També en una cèlebre sèrie anglesa, protagonitzada per John Cleese, dels Monty Phyton, el cambrer era matusser, barceloní i es deia Manuel... Ai, les velles bromes. Resulta inevitable sentir certa vergonya aliena al refrescar-les, la mateixa vergonya que de vegades ocasionen les compareixences del comitè tècnic de la crisi pel coronavirus, rodes de premsa sovint buides, amb les seves contradiccions, les seves medalles, les seves taronges i les seves llimones tornades al propietari. El surrealisme hispà contrasta amb la precisió germanoriental d’Angela Merkel, que amb una simple explicació matemàtica va fer comprensible l’impacte que tindria la pandèmia sobre el sistema sanitari del país, segons el ritme de propagació del contagi.

Ara bé, no ens enganyem: Alemanya parteix d’altres condicions per fer front al monstre, amb 25.000 llits d’uci abans del cataclisme –aquí n’hi havia uns 4.400–, un potencial econòmic i un PIB bastant més folgat que els d’Espanya. Així ens han deixat les retallades, l’austeritat i una gestió pèssima. El país s’aboca a una profunda recessió de què no aixecarà el cap llevat que Brussel·les avali els ‘coronabons’ i l’augment del deute públic. No hi ha més remei.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Caldrà fer front comú al sud i lluitar dur. A casa caldrà serrar les dents i arribar al consens. ¿Quina classe de pati de Monipodio és aquest? ¿Quin espectacle estan donant? O la crisi converteix els polítics en adults o ens n’anem en orris.