11 jul 2020

Anar al contingut

El nostre món és el món

El discret encant de la sensatesa

El discret encant de la sensatesa

Joan Tapia

El descontentament amb la política actual (48%) gairebé empata amb els que creuen que el coronavirus és el greu problema (49%)

Ja veiem que torna a imperar l’esbronc-esbronc. Entre els partits. Entre les comunitats autònomes i el Govern de Madrid. I que també mana a les xarxes socials i de la premsa a la caça i mort del govern «sociocomunista».

Però sembla que el que Felipe González va qualificar una vegada d’«opinió publicada» no és l’opinió real dels ciutadans. Almenys jutjant per l’última enquesta del CIS que confirma pistes que ja donaven dos sondejos de Gesop per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

Tres són les grans conclusions d’aquest estudi demoscòpic. La primera és que els espanyols estan responent amb notable sensatesa i responsabilitat a la crisi del coronavirus. La segona és que hi ha un atipament palpable amb els excessos partidistes i reduccionistes de la política. La tercera és una forta voluntat de consens en vista de la catàstrofe de proporcions bíbliques que estem vivint.

El 91% dels espanyols volen acords davant d’una crisi que el 80% creuen que tindrà greus conseqüències econòmiques

Parlem de la primera, el sentit comú. El 99% està preocupat per la crisi, el 80,3% creu que tindrà conseqüències molt greus per a l’economia i el 54% (contra el 26%) creu que la situació econòmica serà pitjor d’aquí a un any. També són més els que personalment temen trobar-se llavors en una situació pitjor, tot i que (potser optimistes) un 56% creu que la seva situació serà la mateixa.

Més mostres de resignació assenyada. El 73% (contra el 25%) creu que les mesures adoptades eren necessàries, un 58% (contra un 39%) que han sigut suficients i un 43% jutja que la informació donada pel Govern ha sigut adequada, tot i que un 55% vol tenir més informació. ¿I qui no?

Però la segona conclusió és que seria equivocat confondre la sensatesa responsable amb la conformitat. S’ensuma un intens desencant –pròxim a una amarga repulsa– amb l’esbronc i el partidisme. El coronavirus (49%), l’economia (39%) i l’atur (36%) són els tres problemes principals dels espanyols. Però després sorgeix la inquietud amb «el mal comportaments dels polítics» (21%). I si hi afegim «els problemes polítics en general» (16% i sisè problema) i «el que fan els partits» (11% i vuitè problema) trobem que la insatisfacció amb la política suma ni més ni menys que el 48%.

I aquest 48% pràcticament empata amb el coronavirus, el primer problema per al 49%. ¿Per què el CIS no fa aquesta suma que sembla elemental? Pot ser que per motius tècnics, però és legítim concloure que els espanyols estan insatisfets amb la política actual. I això pot ser un terreny fèrtil per als populismes antidemocràtics que afirmen que «els polítics del sistema són els culpables de tot». O sigui, que un lideratge ferm, per descomptat inassequible a la corrupció, seria més útil i beneficiós que la «podrida i estèril» democràcia i els seus «dimonis familiars». Als que vam viure els nostres primers anys en el franquisme, el discurs encara ens sona.

Aquest és un perill seriós per a la democràcia que els partits farien bé en tenir en compte. La pervivència de les discussions polítiques en temps de greu crisi no seria compresa –i amb raó– per bona part de la ciutadania. ¿En volen una altra mostra? El PSOE i el PP són els dos primers partits i els seus líders els de millor nota (5 i 4,2 respectivament), però la desconfiança en Sánchez supera en 21 punts a la confiança (59% a 38%) mentre que les dades de Casado són pitjors: 76% a 21%. Un saldo negatiu de 55 punts.

Vegem la tercera conclusió. Els espanyols, avui, volen consens, fins i tot unitat. No baralles gal·linàcies. Són optimistes –el 90% diu que porta bé el confinament, el 93% creu que els ciutadans estan donant una mostra de civisme i el 77% espera que la crisi se superarà. Però no volen baralles amb mascaretes. Els electors –ni més ni menys que el 88%– volen que l’oposició recolzi el Govern en aquest tràgic moment i el 91% demana després grans acords per superar la crisi.

La idea d’uns pactes de reconstrucció (uns pactes de la Moncloa bis) té, doncs, un consens molt ampli. I tampoc seria lògic exigir la prèvia dimissió de Pedro Sánchez. L’estimació de vot amb prou feines varia respecte a les últimes eleccions, ja que pugen (poc) el PSOE i el PP i baixen (també poc) Vox i Podem. I Sánchez és el president preferit per al 35% dels enquestats mentre que Pablo Casado, amb el 12,5%, és el segon classificat.

Si Sánchez vol pactar, cosa que exigeix humilitat i renúncies, i Casado sap llegir enquestes –i no està abduït per Cayetana Álvarez de Toledo– hi haurà pactes. Això sí, amb suor. En cas contrari, tots dos en poden resultar perjudicats. ¿En benefici de qui?