Processos judicials a distància

Es desconeix quina serà la durada del confinament. No s’explica de què en depèn el manteniment, cosa que s’hauria de fer. Estan sorgint teories d’allò més desenraonades que intenten explicar per què a Espanya, sense estar directament previst en cap norma, alguns ciutadans han imposat des dels balcons un confinament domiciliari que no permet, presumptament, ni fer un mínim exercici físic en solitari al carrer. És l’únic país de la Unió Europea en què s’ha exigit, no sense ambigüitat, un confinament tan estricte. ¿Per què no podem fer un parell de passos almenys en la nostra illa, com sí que poden la resta dels europeus?

Però, dit això, el que sí que sembla entreveure’s és que, fins i tot sense confinament, algunes mesures de distanciament social duraran un temps en una mesura o una altra. Fet que planteja la necessitat que la vida judicial continuï. Quan es va declarar l’estat d’alarma es va optar per tancar dràsticament els tribunals, deixant només actius el servei de guàrdia, les mesures de protecció de la dona, alguns actes de registre civil i les actuacions imprescindibles en processos amb reus presos i altres processos judicials urgents. Es va decretar la suspensió de termes i de terminis, cosa que era coherent atesa la situació de força major, com ja disposa l’article 134 de la llei d’enjudiciament civil.

Però la vida segueix, i una cosa és que, a curt termini, davant de la lògica dificultat de generar urgentment idees per organitzar tots els serveis a distància, s’opti per l’aturada. Però refets de la sorpresa inicial, la marxa d’un país ha de seguir endavant, tot i que persisteixin mesures de distanciament, perquè altrament la ferida econòmica i de qualsevol tipus serà encara més greu quan aquesta crisi acabi. Sense comptar, en matèria judicial, amb l’embús que provocarà recuperar l’agenda perduda. Els tribunals porten un calendari d’actuacions, que ara caldrà reconfigurar per complet amb un retard considerable. I l’economia també en depèn, i de quina manera, dels processos judicials.

Una mesura factible

Per això, i en previsió que aquesta situació pugui allargar-se o que en el futur puguin sorgir nous repunts de la pandèmia, potser seria el moment de començar a pensar en la celebració de processos judicials a distància. És perfectament realitzable, fins i tot amb els mitjans que tenim avui dia, tot i que no aniria malament millorar-los, és clar.

Tot passa per una certa recuperació de l’escriptura, en detriment de l’oralitat. L’escriptura en els processos va ser molt criticada perquè propiciava que els jutges s’absentessin de les proves testificals, sobretot. Però avui, gràcies a la molt nombrosa recerca empírica de la psicologia del testimoni, sabem que és molt difícil treure informació útil d’un testimoni. Els jutges tenen enormes dificultats per avaluar correctament la seva credibilitat, i fins i tot si ho fan, és impossible introduir-se en la ment d’una persona per saber si diu la veritat. Per tant, tot i que els testimonis impressionen els jutges més del que es creu, aquestes impressions poden ser, amb gran freqüència, errònies. Al final, l’única rellevància que té que la declaració es faci davant del jutge és que ell mateix pugui moderar l’interrogatori dels advocats i formular preguntes al testimoni.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La resta d’actuacions d’un procés es poden fer per escrit, gairebé totes, i si no, per videoconferència. Fora d’això, que els litigants –el demandant i el demandat– declarin té escassa rellevància, ja que o reiteren el que han preparat amb els advocats o s’equivoquen, i els seus errors solen ser producte dels nervis i no de les mentides. En realitat, els interrogatoris en general tenen rellevància en els processos penals, perquè de vegades no tenim res més que els que van veure o van participar en els fets. Però en la resta de processos, amb gran freqüència són prescindibles.

Si el confinament ha de durar, caldrà fer una adaptació dels processos judicials perquè puguin ser escrits, moderant-se l’ús de la prova testifical i, sens dubte, de les declaracions de les parts, prova reina en un altre temps, que ha perdut el seu tron. Aquestes mesures de contingència no han de ser definitives, perquè suposen un canvi de tendència colossal. Passat aquest període cal tornar a la normalitat, avaluant, llavors sí, amb calma i amb l’experiència acumulada, quin és, sense prejudicis, l’autèntic valor de l’oralitat en els processos.