¿Tindrem pactes?

Rafael Bengoa, exconseller de Salut del govern basc i una autoritat en aquesta matèria, va sortir del seu territori i dilluns va dir a EL PERIÓDICO: «No tindrem un Pla Marshall amb la nostra habitual bronca política». ¿Com exigir solidaritat a Europa si aquí vivim en guerra civil verbal?

Segons l’FMI, el nostre PIB caurà aquest any un 8%, cosa que no havia passat des de 1945, quan l’Espanya de Franco va quedar aïllada del món. Avui no és culpa nostra (la zona euro caurà un 7,5%), però la realitat és molt dura. Moltes empreses tancaran, i l’FMI augura que –sense comptar els ertos– l’atur pujarà del 14% al 20,8%. Davant de la qual cosa Mario Draghi va qualificar d’«hecatombe mundial de proporcions bíbliques», si els dirigents –polítics i econòmics– es dessagnen en lluites internes el país quedarà arruïnat, els equilibris socials trencats i la recuperació serà lenta i penosa.

Una coalició d’esquerres sense majoria no pot afrontar sola l’hecatombe. En un altre país, o en un altre moment, la solució seria un govern de concentració, com va fer Churchill contra Hitler. Una cosa impossible ja que ningú la proposa. Però sí que són obligats uns pactes amplis, dels grans partits, agents econòmics i autonomies on no governen ni el PP ni el PSOE. Encara que siguin pactes delimitats. De mínims. Sobre l’anhelada desescalada, que tindrà riscos, i el manteniment del poder de compra de la població, en especial dels aturats i dels salvats (avui) pels ertos. Si no s’aconsegueix aquest acord, la catàstrofe serà més gran que la que prediu l’FMI i el malestar social pot tenir derives perilloses, com l’auge del populisme antidemocràtic.

El Govern –PSOE i Podem– han de saber que pactar sempre té un preu. I que s’haurà de maximitzar l’atenció a les empreses per evitar la destrucció de l’aparell productiu. El PP ha d’admetre que va perdre les eleccions i que en aquest moment les receptes liberals de menys Estat no són possibles. Avui, l’Estat no és el problema, sinó part rellevant de la solució. També ha de renunciar a la demonització dels líders del PSOE (primer Felipe González, després Zapatero i Rubalcaba i ara Pedro Sánchez) que acostumen a practicar.

Si Pedro Sánchez vol el pacte –l’ha de demostrar– Pablo Casado haurà de mesurar molt la seva resposta. Ni el PP europeu, ni l’empresariat, ni molts dels seus presidents autonòmics i electors volen que es quedi al marge, al costat de Vox, repetint el que diu Cayetana Álvarez de Toledo: «Una sortida de mans dels comunistes i els independentistes és impossible». Poden no agradar-li, però són espanyols –potser a pesar seu–, tenen molts vots i l’extermini polític és impossible.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Luis de Guindos, avui vicepresident del BCE i exministre de Rajoy, ha sigut explícit: «És la situació mes greu des de la guerra civil. Jo plantejo que una actuació conjunta, consensuada, seria el millor».

Queden el PNB, JxC i ERC. Si hi ha pacte, Podem-PSOE-PP hi haurien de ser. Pel bé de tots i «en el seu propi interès», com sentíem quan els aeroports estaven oberts.