L'Europa que oblida la seva història

Marie Yahoda és una de les sociòlogues feministes més importants del segle XX. El seu estudi ‘Los parados de Marienthal’ (escrit amb Paul Lazarsfeld i Hans Zeisel) és una pedra fundacional de la moderna sociologia del treball. L’estudi, que es llegeix com una novel·la, descriu la vida al límit de la supervivència dels obrers aturats a l’abans pròspera comunitat de Marienthal (Àustria).

El 1936, Yahoda va ser detinguda a Àustria, acusada d’haver creat una xarxa de resistència antinazi (era veritat) i condemnada a mort. A causa de les protestes de la comunitat internacional se li va commutar la sentència, però se la va obligar a abandonar Àustria, la seva feina i la seva família. Als EUA, Yahoda va continuar amb una interessantíssima carrera com a psicòloga i sociòloga.

L’escriptora alemanya Irmgard Keun va escriure un llibre fascinant que narra la vida quotidiana a la República de Weimar, en el qual es descriuen les duríssimes condicions dels aturats de Berlín: ‘La chica de seda artificial’.

Els llibres que he citat retraten l’Alemanya prenazi. L’atur omnipresent havia dividit la classe obrera en dos grups polaritzats: els comunistes i els activistes d’extrema dreta. El Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany els va convèncer que les causes de les seves desgràcies eren: Europa (els acords de Versalles), els jueus, els gitanos (els estrangers, els diferents, els no alemanys), les feministes i els homosexuals. La raó de l’atur generalitzat va ser l’ona expansiva del crac del 29, però va ser molt més fàcil convèncer-los que la culpa la tenia un boc expiatori que embolicar-se en intricades explicacions sobre l’economia global.

Hi havia un moviment feminista molt potent i fructífer a Alemanya, format en el període de Guillem II de Prússia (1888–1918) i vigent fins que van arribar els nazis al poder, quan Hitler va desmantellar la Bund Deutscher Frauenvereine (BDF), la federació d’associacions de dones alemanyes.

Durant el règim nazi es van cremar i van prohibir els llibres de Keun, Yahoda, Lou Andreas Salomé, Helen Lange, Clara Zetkin, i moltes altres pensadores feministes, es va promoure la Deutschen Mutter obedient al seu marit i es va crear la Creu d’Honor de la Mare Alemanya per a les mares àries nombroses. Als homosexuals se’ls etiquetava de «degenerats» i se’ls enviava a camps de concentració.

El 1932 es van celebrar dues eleccions a Alemanya i totes dues les van guanyar els nazis, però sense majoria absoluta. Com que no es podia formar govern, el president de la República, Von Hindenburg, va nomenar unilateralment canceller Hitler.

El febrer de 1933 es va incendiar el Parlament alemany, els nazis van acusar el Partit Comunista, i van articular una gran campanya de propaganda, farcida de falòrnies. Si llegeixen un altre excel·lent llibre, les memòries d’Albert Speer, ministre d’Armament i Guerra del Tercer Reich, veuran com tot l’aparell nazi depenia de la seva propaganda, en la qual se seguia al peu de la lletra la frase de Joseph Goebbels: «Una mentida moltes vegades repetida es converteix en veritat».

Gràcies a aquesta campanya, el partit nazi va guanyar les eleccions de març de 1933 amb majoria absoluta, i va aprovar la llei habilitant que va convertir Hitler en dictador. Ara hi ha consens entre els historiadors en què els nazis van cremar el Parlament.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els paral·lelismes amb l’actualitat els els deixo a vostès trobar-los, perquè no tinc espai per a més i perquè em fio de la intel·ligència dels meus lectors.

I espero que recordin que, quan una nació oblida la seva història, està condemnada a repetir-la. I que Europa és una nació de nacions.