Dins un somni d'Einstein
Un mes de confinament, ja, i hem passat per tants estats d'ànim.
zentauroepp52946779 madrid 27 03 2020 coronavirus covid 19 calles vac as ca200410144835 /
Un mes de confinament, ja, i com ens ha canviat la percepció de les coses. Com si visquéssim dins un somni d’Albert Einstein, el temps i l’espai s’han tornat dúctils. Hi ha dies que passen volant i en canvi hi ha hores que semblen espesses i de color blanc, com de llet condensada. Si sortim a comprar, la distància fins al supermercat és llarga com una excursió a Andorra, i de sobte som cartògrafs de la nostra llar: descobrim racons oblidats i declarem noves fronteres individuals. Només les notícies, quan ens hi connectem –cosa que per higiene mental intentem espaiar–, ens donen la mesura de la realitat. Els contagiats i els recuperats, les terribles xifres de morts, l’agraïment als que es desviuen per salvar-nos... Tot això ens dona sentit i ens fa oblidar la impressió que formem part d’un experiment sociològic.
Un mes de confinament, ja, i hem passat per tants estats d’ànim! L’ansietat de creure que el món s’acaba, tal com l’enteníem, o la ràbia davant una gestió matussera i partidista de la crisi, es combinen per moments amb una esperança de futur, qui sap si il·lusa. L’escriptor Raül Garrigasait ho explicava així a Twitter: «La sensació que totes les coses que la retòrica intel·lectual ens ha ensenyat a menysprear –la democràcia local, la pagesia, la comunitat, el sedentarisme, la família– seran al centre del món que ve».
Un mes de confinament, ja, i aquesta hibernació en primavera em produeix una atenció intel·lectual més afilada, però també més dispersa. Llegeixo més, escolto més música, veig més pel·lícules, i sovint un detall, un nom, una frase, m’atreuen amb un impuls que és nou i m’obren perspectives interessants, però gairebé mai no es concreten en res. Així és com he descobert que el ‘New York Times’ dedica una secció dels seus obituaris als morts per coronavirus. Aquests dies hi apareixien una estrella dels balls de saló, un activista afroamericà de Nova Orleans, un músic somali, un humorista japonès i la vídua de Jacques Derrida. I d'alguna manera, aquest atzar funest de la mort tradueix molt bé el caràcter erràtic dels meus pensaments, la dificultat per concentrar-me.
