El confinament dels asimptomàtics

El món del dret està en alerta. La lluita contra el coronavirus requereix mesures jurídiques massives que afecten tota la població, restringint alguns drets importants. I fa poc s’ha evocat la possibilitat de l’internament forçós dels pacients asimptomàtics, que poden transmetre la malaltia sense tenir-la ells mateixos. Cal reflexionar sobre aquesta possibilitat, perquè una mesura així no pot ser presa a la lleugera. Però cal començar per recordar que entre els drets que estan en joc hi ha el dret a la vida, que recull la Constitució en el seu article 15 i que està amenaçat per la pandèmia. Aquest dret també està en joc, i la seva garantia també vincula els poders públics. Les mesures adoptades no poden ignorar cap dels drets que estan en joc, i els ciutadans hem de fer-nos càrrec de les dificultats de conciliar-los.

El principi del qual cal partir és el de l’anomenada ‘vinculació negativa’, que significa que els ciutadans podem fer tot allò que les lleis no ens prohibeixen. Per contrast, les autoritats estan sotmeses a la ‘vinculació positiva’, ja que només poden fer allò que les lleis expressament els permeten. La pregunta fonamental és fins on poden arribar les prohibicions imposades per la llei. La Constitució indica genèricament (art. 53.1) que les lleis hauran de respectar «el contingut essencial» dels drets i deures fonamentals. L’article 55 regula la suspensió d’alguns drets fonamentals en els estats d’excepció i setge, però estem en estat d’alarma. Per tenir una idea més clara del que pot justificar una limitació a la llibertat, hem d’acudir a tractats internacionals sobre drets humans. Si ens fixem en el Conveni Europeu de Drets Humans, la interpretació del qual emmarca la que es faci dels drets constitucionals, ens aturarem en l’article 5. Aquest precepte es refereix a la llibertat personal, però, a diferència del que passa amb la Constitució espanyola, descriu amb una mica de detall les limitacions que la llei pot imposar a la llibertat. I allà, en el que ens interessa, en l’apartat 1.e, s’indica que la privació de llibertat pot fer-se mitjançant llei si «es tracta de la privació de llibertat, conforme a dret, d’una persona susceptible de propagar una malaltia contagiosa.»

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Amb això ja sabem que es pot privar de llibertat una persona que pot estendre, tot i que sigui involuntàriament, una malaltia. La llei orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de mesures especials en matèria de salut pública, indica en el seu article 3 que «l’autoritat sanitària, a més de realitzar les accions preventives generals, podrà adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests i del medi ambient immediat, així com que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible.» La qüestió és si aquestes mesures poden arribar fins a l’internament forçós d’aquestes persones, com són les asimptomàtiques portadores del Covid-19. Crec que és possible, i de fet ja s’informava fa poc d’un cas en què un jutge de Palència avalava la negativa d’un centre a concedir l’alta voluntària a un malalt de coronavirus.

Les ‘arques de Noé’

La novetat de la situació pot residir en l’elevat nombre de persones que poden estar obligades a recloure’s en hotels o instal·lacions firals: les anomebades ‘arques de Noé’ per a asimptomàtics. Perquè, segons indica l’article 8.6 de la llei de la jurisdicció contenciosa-administrativa, correspon als jutjats d’aquesta especialitat «l’autorització o ratificació judicial de les mesures que les autoritats sanitàries considerin urgents i necessàries per a la salut pública i impliquin privació o restricció de la llibertat o d’un altre dret fonamental.» Perquè, en efecte, en aquest cas ens trobem davant d’una privació del dret a la llibertat de circulació (article 19 de la Constitució), inherent a qualsevol confinament forçós. La nostra salut està en perill i cal prendre mesures. Però aquestes mesures també poden posar en risc les nostres llibertats si desborden els seus límits. La societat ha d’estar atenta perquè això no passi, amb bona informació i esperit crític. I ha de reclamar, també, reformes legislatives que combinin la possibilitat de control parlamentari que ofereix l’estat d’alarma, en les seves pròrrogues, amb una delimitació més clara dels supòsits en què suspèn la llibertat de desplaçament.