'El hoyo' de la vida

Per fi he vist ‘El hoyo’. Em vull referir a la pel·lícula de Galder Gaztelu-Urrutia a Netflix, tot i que en els dies que estem vivint, de vegades ja no sé ni què dic. Potser no és, també s’ha de dir, el moment més oportú per veure aquesta pel·lícula. O potser, per tots aquests motius pels quals ens costaria no apartar la mirada del televisor, és exactament el moment idoni per fer-ho. Ara, que no ens podem escapar de la nostra realitat accelerant el ritme del nostre consumisme vital. Ara, que no tenim on amagar-nos del món que hem creat. 

‘El hoyo’ és una pel·lícula de ciència-ficció que et porta a la foscor d’un dilema moral; un exercici estètic que ens anima a abocar-nos al buit del nostre reflex com a societat. Sembla una presó al principi, o potser un experiment social: un conjunt de cel·les ordenades verticalment, connectades per un forat al sostre i a terra pel qual llisca una taula de pedra plena de menjar, o més aviat les seves restes. Acompanyem el nostre ancoratge narratiu, el personatge principal, segons se’l canvia de nivell mes rere mes. Veiem com intenta emmotllar-se a la seva nova realitat cada vegada que això passa, i com a poc a poc va perdent la seva humanitat, deixant-se endur.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els personatges, d’una consistència emocional fascinant, et porten de la mà cap al centre de la teva consciència i t’apressen a quedar-t’hi una estona, pensant en totes aquestes coses en què has evitat pensar durant anys. La injustícia social. El racisme. La naturalesa enganxosa i aleatòria del privilegi, que fueteja el món amb el menyspreu de qui ha tingut sort en la vida. 

I quan acabes la pel·lícula t’adones del nivell en què has estat tota la teva vida. Et refermes en la teva veritat i imagines com seria de diferent el món si tots estiguéssim a l’altura de la nostra sort. Si ens cuidéssim més. Si miréssim per la societat tant com per nosaltres mateixos. Perquè tota història és compartida, i en aquest joc multipartida que és la vida, tot pot passar. Fins i tot el més peregrí i preocupant, com una pandèmia mundial.