Anàlisi

S'ha de donar temps al temps

Si en política, com li agradava recordar al president Mitterrand, dos i dos no sumen mai quatre, aquesta màxima és encara de més vigència en aquests temps convulsos

2
Es llegeix en minuts
fernando-simon

fernando-simon

Escrivia en el meu anterior article, reprenent els consells d’Albert Camus en els seus textos sobre el periodisme crític, que davant les forces desordenades de la història, de les quals les notícies són el reflex, s’ha d’extremar les cauteles, sobretot en el periodisme d’opinió. «Però això no pot fer-se sense escrúpols, sense distància i sense una certa idea de la relativitat», alertava Camus a ‘Combat’ (8 de setembre del 1944), el diari nascut durant la resistència francesa contra l’ocupació alemanya.

En efecte, quan Europa afronta la seva crisi més greu des de la segona guerra mundial, és de rigor continuar escoltant la veu d’un dels seus escriptors de referència: «La tasca de cadascun de nosaltres és de pensar bé el que es proposa dir, d’escriure atentament i de no perdre de vista la necessitat de tornar al país la seva veu profunda [...] De fer que aquesta veu sigui més la de l’energia que la de l’odi, la de la noble objectivitat i no la de la retòrica, la de la humanitat més que la de la mediocritat».

Des d’aquesta perspectiva, davant la tragèdia que ens assola, em veig incapaç d’imaginar escenaris de futur. Ni en el pla polític ni en el socioeconòmic. Ni el vol gal·linaci d’alguns polítics ni les previsions apocalíptiques de determinats analistes em treuen el son. És la realitat present la que m’aterreix i curtcircuita la meva capacitat d’anàlisi. Només puc aventurar, fent meu el titular de la revista Política & Prosa, que som davant d’una ‘Gran mutació’.

Res tornarà a ser com abans. Per bé i per mal. Els que vam néixer a l’Europa de la postguerra pensàvem que vivíem en una societat de risc zero. Ara ens adonem de la fragilitat de la condició humana, que continuava fuetejant altres territoris i a la qual ens crèiem immunes. No és el moment dels retrets. Hi ha una expressió catalana que defineix l’hora present: quan el carro és al mig del gual i baixa una gran avinguda d’aigua, la prioritat és treure’l del curs. Serà després, quan hàgim superat la riuada, el moment de dirimir responsabilitats, corregir errors i refer la nostra escala de valors.

Notícies relacionades

Mentrestant, s’imposa la prudència. Si les anàlisis de fa un mes s’han vist superades per la realitat, les anàlisis d’avui també poden ser desmentides d’aquí a unes quantes setmanes. «S’ha de donar temps alhora», repetia François Mitterrand. Si en política, com li agradava recordar al president francès, dos i dos no sumen mai quatre –«sumen tres i, de vegades, cinc»–, aquesta màxima és encara de més vigència en aquests temps convulsos.

Els polítics haurien d’enterrar la demoscòpia i recuperar el sentit primigeni de la política: ocupar-se dels assumptes de la polis, la ciutat. També els economistes, com feia dissabte Antón Costas en aquest diari, haurien de recordar que «el pitjor no necessàriament ha de passar». Els seus pronòstics són dispars: una evolució en forma de V, de W, d’U, d’L... Donem temps al temps. Ara només hi ha una corba que importa: la de les víctimes del Covid-19 i la imperiosa necessitat de doblegar-la.

Temes:

Coronavirus