Benet i Jornet, el gran

Vaig conèixer Josep Maria Benet i Jornet el juliol de 1990. Jo tenia vint anys i treballava com a periodista en un diari avui desaparegut. Ell era un dramaturg consagrat i en plena forma: encara no havia digerit l’estrena d’una comèdia al Teatre Lliure i ja estava pensant en els assajos de ‘Desig’ –una obra que deia que havia escrit en tres mesos– al Romea. En la nostra conversa vam parlar del cuquet del teatre, del procés creatiu, d’escriure com qui construeix cases, de paraules sobrants, d’Alfred Hitchcock, de versemblança i de noves generacions. L’entrevista es va publicar a pàgina completa i va sortir il·lustrada amb una fotografia d’ell davant la seva biblioteca, en un posat que avui em sembla estudiadíssim. Posat d’autor que s’ha deixat retratar mil vegades i que sap quin gest posar davant l’enèsim fotògraf. M’adono que se’l veu molt jove. Tenia 50 anys, just l’edat que jo tinc ara.

D’aquella conversa recordo també, és clar, el que no vaig publicar. La biblioteca que recorria tot un costat d’aquell passadís del pis de l’Eixample, una habitació assolellada en un extrem, amb vista al carrer, un cafè, dues butaques on sèiem. I recordo que, abans d’anar-me’n, amb la gravadora apagada i cap vergonya em vaig atrevir a dir-li: «Jo també». Quin adverbi tan agosarat. «Jo també escric, senyor Benet».  

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Benet i Jornet va ser un precursor, un autor en català en les tenebres del franquisme, un agosarat, un renovador de l’escena, un inconformista treballador, un curiós que va tastar la televisió per aconseguir que els catalans deixéssim de veure sèries angleses i ens enganxéssim a telenovel·les que passaven al Poblenou barceloní o al centre de Girona. Un nom imprescindible. Un gran.

Com tots els grans, va ser generós amb aquella joveneta repel·lent: em va donar consells (que vaig aprofitar), s’hi va interessar, em va tractar com si realment entre ell i jo no existís un abisme. Em va tractar com si en aquell moment fos cert que «jo també». És a dir, em va donar una lliçó molt important, que no he oblidat. És a dir, em va educar. En el millor sentit de la paraula. En l’únic.