L'empara

Caminem amb l’emoció a flor de pell. Amb les llàgrimes volent sortir. Per les sobtades absències sense comiats. Per les curacions arrabassades a la mort gràcies a l’entrega de tanta gent. Seria massa bonic creure que aquest virus ens farà millors. En cadascun de nosaltres s’entaula una batalla marcada per la por i la impotència. A foc lent es confiten les reaccions. A la fi, només pot guanyar una. Egoisme o generositat. Odi o solidaritat. Aixecar els punys, protegir la cara i preparar-se per llançar un directe al rival, sigui quin sigui el rival, o disposar-se a obrir els braços i triar fraternitat.

Aquests sentiments íntims, que sorgeixen de les tripes o la pell, s’estenen més enllà del nostre cos i pugnen per formar l’entorn. Ja ho estan fent. Aquí i arreu del planeta. Només queda el dubte de si perduraran més enllà de l’excepcionalitat. Els polítics poden ser més o menys ineptes, més o menys populistes, irresponsables, fins i tot sectaris. Però són les nostres emocions les que els donen empara i els alimenten. Un fanàtic és només això, un cec. Un fanàtic acompanyat és totalitarisme.