Primera, encara que el motor es queixi

Estic tan descentrada que m’oblido de regar la buguenvíl·lea i els ficus dels balcons, i això que els freqüento bastant. Per respirar. Per contemplar l’avinguda insòlitament buida. Per sentir el noi del saxo que amenitza el vermut dels diumenges i els veïns que, de finestra en finestra, li demanen «¡una altra, una altra, una altra!». A les vuit surto a aplaudir, i com que no sé xiular amb els dits, ho faig amb el caputxó d’un retolador. El tancament el suporto, acostumada com estic al recolliment. Ajuden molt els aparells electrònics, per connectar amb la gent que un estima, i sobretot, com sempre, la lectura. Ara, amb el pensament esfilagarsat, entren millor els bons dietaris i la poesia, la de Philip Larkin, per exemple, el vell poeta anglès, el que va escriure que la primavera és un curs d’aigua, «la filla més múltiple i entusiasta de la terra». Primavera de balcons.

L’angoixa és molt pitjor que el confinament. Cada vegada que l’udol d’una ambulància esquinça el silenci de la nit, la pena i la ràbia cremen el coll. ¿Què estem fent amb els nostres vells? Això d’escatimar «esforços terapèutics» amb els ancians sona a horripilant eugenèsia. ¿Potser consistia en això l’Estat del benestar? Una voldria aportar certeses al debat, o almenys una mica de llum, però no brollen més que preguntes, com d’una mànega boja, sense cap mà que la subjecti. ¿S’han concedit amb massa lleugeresa llicències als geriàtrics, que a sobre cobren tarifes de ‘resort’ a les Bahames? ¿Per què Espanya és el país amb més sanitaris encomanats? ¿On és Quim Torra? ¿Què està fent Europa? ¿Fins on s’obrirà la bretxa econòmica i digital? Hi ha gent a qui ja no li queden més forats al cinturó. ¿S’atrevirà algú a ficar mà als paradisos fiscals? ¿Per què els polítics no es toquen el sou? ¿Pactes de la Moncloa, amb aquesta tropa?

Repartir joc per a tothom

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tant de bo sortim de la patacada renovats, amb un redescobriment dels valors i el bé comú. Després de la Gran Depressió de 1929 i els estralls de la segona guerra mundial, els polítics van entendre que per exigir sacrificis a la col·lectivitat calia oferir a canvi un nou pacte social que estripés les cartes i repartís joc per a tothom, ja fos amb el New Deal de Franklin D. Roosevelt o el ‘pla Marshall’. No es pot continuar mesquinejant el sou d’infermeres i treballadores de la neteja, ni amb aquest capitalisme desmesurat, que acapara mascaretes a cop de talonari i només sap funcionar gràcies a la precarietat. S’haurà de frenar i posar primera encara que el motor es queixi. Si volem sortir d’aquesta i insuflar esperança, els estats hauran de prendre de nou el comandament en sectors clau com la sanitat, la geriatria, l’educació i les energies. Fa gairebé 40 anys que estiren en excés la corda.

Una altra vegada Larkin: «I l’endemà serà el passat, / una vall sembrada d’irrisòries oportunitats malgastades / que insensatament renunciem a aprofitar».