25 maig 2020

Anar al contingut

El nostre món és el món

¡Consens! Tot i que sigui de mala gana

¡Consens! Tot i que sigui de mala gana

Joan Tapia

Pedro Sánchez té un Govern feble. Pablo Casado, només 89 diputats. Són contraris en tot. Avui s'han d'escoltar

Ja tenim la primera factura de l’estat d’alarma i la paralització econòmica. Era obligat i inevitable per salvar vides i perquè el coronavirus no arrasés amb tot, però els costos ja comencen a aparèixer. Des del 13 de març, s’han destruït ni més ni menys que 890.000 llocs de treball. És una xifra no per previsible menys esfereïdora. I impactant si tenim en compte que en els últims temps –després de la sortida de la crisi– es creaven més de 300.000 llocs de treball a l’any. En un mes s’ha destruït el treball de tres anys. I la xifra seria molt pitjor si el Govern no hagués flexibilitzat els ertos (suspensió d’ocupació amb manteniment del lloc de treball i de la cotització social), que ja afecten més d’un milió de treballadors.

El coronavirus causarà una recessió mundial, més aguda (encara no sabem si més greu) que la del 2008. Als Estats Units, on paralització és menys destacada, 10 milions de persones ja s’han apuntat a l’atur en les dues últimes setmanes i es creu que aquesta dada (el febrer, el 3,5%) pot pujar el 15%. I a Europa, l’índex PMI, que mesura l’activitat del sector privat, ha caigut del 51,6 de febrer (per sobre de 50 indica expansió) al 29,7 el març, el descens més acusat en els 22 anys que fa que existeix l’índex. A Espanya i Itàlia, els països més afectats per l’epidèmia, les caigudes són més destacades: a 26,7 i 20,2 respectivament. 

La reacció dels estats

Siguem clars. Espanya afronta el seu moment més delicat des de 1936. Avui és una democràcia integrada a una Europa que no és un estat i que per tant no pot reaccionar amb la contundència dels Estats Units. Allà, Donald Trump, un pèssim president que no és, al contrari que molts dels seus antecessors, un líder mundial, ha canviat de d’un dia per l’altre, ha admès la gravetat del coronavirus i ha començat un paquet keynesià de salvament econòmic de dos bilions de dòlars. 

La pèrdua de gairebé 900.000 llocs de treball des que es va decretar l’estat d’alarma indica que Espanya afronta el seu pitjor moment des de 1936

Però Europa sí que reacciona –com el Banc Central Europeu, disposat a empassar-se molt deute dels estats més febles–, tot i que la reacció de cada estat –Espanya és un de rellevància mitjana-alta– serà clau. I els estats no ho tenen fàcil perquè han de carregar sobre les espatlles la paralització econòmica del país. Una cosa que no havia passat ni en les guerres. I ara estem en guerra contra un enemic invisible que actua a traïció i que causa molts morts i més ferits. Primer, cal vèncer l’enemic. I sembla que el nombre de ferits (infectats), tot i que continua creixent, ho fa a un ritme més lent. Una esperança. 

Alhora cal afrontar la greu crisi econòmica, i els governs són essencials. El primer ministre francès, Édouard Philippe, ha confessat en l’Assemblea Nacional: «Prenem les decisions partint d’informacions de vegades incompletes i contradictòries». Suposo que a Pedro Sánchez li passa el mateix. La diferència és que Emmanuel Macron té majoria absoluta i Sánchez només 120 diputats, 145 si comptem Podem. En tot cas, lluny de la majoria absoluta d’Angela Merkel més l’SPD.

És utòpic demanar ara (no perquè fos desitjable) un Govern d’unió nacional com el que va fer Winston Churchill en la guerra contra Adolf Hitler. I ateses les relacions PP-PSOE dels dos últims decennis, sembla impossible una gran coalició com l’alemanya. I fins i tot uns nous pactes de la Moncloa. Ara Vox no és el Santiago Carrillo que s’acabava de treure la perruca. 

El llenguatge és dur, agre –arriba fins a l’indecent–, però ningú ha votat contra l’estat d’alarma i els decrets subseqüents han tingut gran majoria. Ja indica bastanta sensatesa. I hauria de continuar així fins que s’acabi l’alarma. La primera tasca és del Govern. Sánchez, que no ha errat en l’essencial, ha de ser més ferm amb els seus i tenir més traça. No pot ignorar el líder de l’oposició, i ha d’escoltar els empresaris (avui són clau) i els partits que governen a Euskadi i Catalunya. Si no ho fa serà castigat sense misericòrdia (ganes no en falten) i tot el país perdrà. 

La tasca de l’oposició

Però la tasca dels altres partits –primer, del PP– no és menor. Si Pablo Casado actua com un líder del PP en temps més normals –com José María Aznar contra Felipe González i Mariano Rajoy contra José Luis Rodríguez Zapatero– s’equivocarà i, tot i que guanyés les eleccions, es trobaria amb un país arruïnat. Si, al contrari, atén l’interès general, pujarà la seva valoració (avui baixa) i tot anirà millor

¿Després? ¡Qui sap! Churchill va guanyar la guerra i va perdre les immediates eleccions. Hi va haver massa morts i el líder laborista, Clement Attlee, havia assumit el seu paper. Tan responsable com secundari.

La setmana que ve comptarà.