Nòmades i viatjants
Ens hi juguem la democràcia, no només la UE
Aplauso de homenaje a los sanitarios en el Hospital Dos de Maig de Barcelona, el 2 de abril. /
Estem com els habitants de Villar del Río, a la pel·lícula Bienvenido Míster Marshall , de Luis García Berlanga. Traient el cap als balcons engalanats per rebre els nord-americans (‘coronabons’) que venien a treure’ns de la pobresa (aquesta vegada, de l’endeutament). Pot ser que la història i els guions es repeteixin i els presumptes llibertadors passin de llarg una altra vegada.
Tot va començar fa un parell de setmanes. La cancellera federal alemanya, Angela Merkel, va comparar les conseqüències econòmiques de la pandèmia amb les seqüeles de la segona guerra mundial, una imatge precisa del repte a què ens enfrontem. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, es va animar a proposar un Pla Marshall europeu.
Quan la poesia va baixar a la concreció, i nou països de la UE van demanar emetre deute mancomunat (‘coronabons’), es van esfumar les bones paraules. El nord, representat per Alemanya i Holanda, prefereix ajuts i préstecs als afectats en condicions favorables. ¿Ja no és com el 1945? ¿Torna a ser la crisi de, 2008, en què els ‘vividors’ del sud proven de fer net dels seus deutes a costa dels ‘laboriosos’ del nord?
Postpandèmia
La pandèmia, la postpandèmia i una crisi econòmica estaran amb nosaltres uns quants anys. Hi haurà temps perquè tothom reflexioni, inclòs el front del no. Encara no ha arribat el moment processal oportú, necessiten temps per comprovar que el mal és col·lectiu. La UE ha funcionat sota un principi: sense estaríem pitjor, ningú s’atrevirà a trencar l’invent polític més extraordinari des de l’imperi romà. Ja tenim dues esquerdes: el brexit i una Hongria antidemocràtica.
Si no s’actua de forma solidària, la crisi postpandèmica pot ser que acabi com el 1929. La Gran Depressió va crear les condicions idònies per a la pandèmia del nazisme. Se suposa que hem desenvolupat anticossos econòmics perquè no torni a succeir. És millor no pecar d’autocomplaença, com ha passat amb el virus. Estem davant d’un desafiament majúscul, el més important d’aquesta generació de polítics, que exigirà talent en un clima de por del futur i de creixement de l’extrema dreta. No només està en joc la UE, també la democràcia.
Els EUA van invertir a través del Pla Marshall l’equivalent a 200.000 milions d’euros actuals, segons els càlculs realitzats per Tony Judt a Postguerra. No va ser un acte de caritat, tenien quatre objectius: reconstruir un continent devastat; posar les seves economies en marxa; bloquejar la influència soviètica, que s’havia fet amb el control de l’Est, i obrir un mercat per als seus productes. Amb Europa dreta, els EUA es van convertir en el líder de l’anomenat ‘món lliure’.
Pla de salvament mundial
Aquesta vegada no podrem comptar amb els nord-americans. Estaran en la mateixa situació, o potser pitjor. No només és la forquilla de 100.000-240.000 de morts estimada per Trump (més que els nord-americans morts a la Gran Guerra), és l’economia: sis milions d’aturats i en ascens. Hi ha experts que proposen un pla de salvament mundial.
La UE és un barco de luxe de gran tonatge i moviment lent. No és fàcil canviar-ne el rumb amb 27 capitans al pont de comandament, cada un amb els seus interessos nacionals i idees sobre el futur d’Europa. Al nord els serveix com està, mercat comú, moneda única i Schengen, un espai per comerciar. El món serà molt diferent després de l’emergència sanitària. Per sobreviure a aquest escenari multipolar, en què la Xina tindrà un paper dominant, es necessitarà molta Europa. És urgent una harmonització fiscal (que inclogui Holanda), una política exterior i de defensa comuna. Es necessita una UE federal enfocada en les persones. Si el fre històric eren els britànics, ¿quin és el problema ara?
Els optimistes creuen que hi haurà acord d’última hora al caire del precipici. No es diran eurobons, però tampoc serà un préstec amb l’home del sac vigilant els comptes dels deutors. Holanda volia investigar la causa de l’impacte més gran del Covid-19 a Espanya. És una idea amb una resposta senzilla: van ser les retallades exigides pel nord ric des del 2008 les que han delmat la nostra sanitat pública.
Espanya és un dels països més euroentusiastes, però no és immune al virus de l’eurofòbia que creix a l’Est. Seria l’escenari perfecte per a VOX. En la Conferència de Londres del 1953, els aliats van condonar a Alemanya part del deute que arrossegava des del 1919. Va tenir dos efectes positius: va afavorir el despertar econòmic alemany i va ajudar a crear una cultura del pacte en un continent habituat a les guerres i a l’odi.
