Les ciutats invisibles

Fa uns dies, a casa, la meva dona em feia aquesta reflexió: mai abans havíem tingut la certesa que tots els nostres amics i familiars, en aquest moment, estan tancats a casa. Aquesta imatge d’intimitat més o menys previsible, una mica orwelliana, és el contrapunt d’una altra que aquests dies es repeteix: els carrers buits a les grans ciutats i els principals llocs emblemàtics sense que ningú els visiti o hi passi a prop. Quan veig algun d’aquests llocs que em resulta proper i estimat, perquè vaig viure-hiuna temporada llarga, a l’instant viatjo cap als seus carrers i m’imagino com és el confinament de la seva gent, dels meus amics, i com seria si jo també visqués ara mateix. És una espècie de nostàlgia estranya, que neix potser del dolor compartit.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Em passa amb Nova York, per exemple, molt tocada per la pandèmia. Aquesta setmana el covid-19 s’ha endut William B. Helmreich, de 75 anys, que era professor de sociologia i autor d’un llibre preciós: ‘The New York nobody knows’. Durant anys, Helmreich va recórrer cada centímetre de la ciutat a peu –més de 9.000 quilòmetres–, parlant amb la gent i prenent nota de les curiositats que veia, i després ho va relatar amb gran vivesa. Obrir el llibre per qualsevol pàgina és com passejar pel Bronx, Queens, Brooklyn, Manhattan o Staten Island. Amb la mort de Helmreich, doncs, es perd també un tresor de memòria personal.

D’una gran devoció per aquesta urbs, com un aliment per a la nostra nostàlgia, va sorgir també ‘Barrios, bloques y basura’, l’homenatge de la il·lustradora Julia Wertz que ha publicat Errata Naturae. Es tracta d’un volum gegant, hipnòtic, en què Wertz cura la seva enyorança a través del dibuix. Hi ha pàgines que reconstrueixen històries urbanes del passat, poc conegudes, però la majoria són purs retrats en tinta dels llocs que ella freqüentava. Wertz ens mostra les façanes dels edificis, tal com eren als anys 20 del segle passat i a l’actualitat. Hi veiem interiors de cases, comerços que han donat vida als novaiorquesos, un repàs a les seves llibreries, i els veiem sense gent, buits –tal com me'ls imagino ara mateix–. L'alè de vida, però, l'hi donen cada traç de l’autora i el seu amor per Nova York.