Covid-19: pànic i llibertat

És inevitable. Quan sentim la notícia del contagi o mort d’un ésser estimat s’activa una emoció: la por, o fins i tot el pànic. Llavors tots desitgem mesures més dures. Confinaments encara més estrictes o terribles sancions, també, penals. Es busquen culpables i sospitosos. Volem protegir-nos com sigui.

En aquests dies, desgraciadament, gairebé tots hem rebut la notícia de la malaltia o mort d’un ésser estimat, o almenys d’alguna persona famosa. I ens tortura la idea que el següent pot ser que siguem nosaltres, o altres amics o familiars. No és un problema d’aquesta època. Ni tan sols abans de l’existència de la penicil·lina estaven acostumats a la mort, molt menys, a la mort de masses. Acceptar la mort com un fet natural no és una cosa que formi part de la nostra cultura, sinó al contrari. Ens és impossible veure-ho d’una altra manera. És un sentiment que arrela en el nostre instint de supervivència, el més bàsic que té qualsevol ésser viu, inclusivament, els virus.

El dret, no obstant, existeix precisament perquè no caiguem en la lògica dels instints. És el mecanisme que històricament ens ha prohibit, o almenys condicionat, que cadascú es prengui la justícia per la seva mà. Ens ha anat bastant bé. El dret ens ha fet viure millor, ha ordenat les nostres societats, ha desemmascarat enemics imaginaris, ens ha igualat i ens ha donat drets. I el més important de tot, ens ha donat drets humans.

Els drets humans, precisament, van néixer per protegir-nos d’una gravíssima amenaça que la població havia acceptat durant massa temps: el poder omnímode dels dirigents. Els governs ordenen la nostra vida, però gràcies al fet de tenir parlaments fem sentir la nostra veu, que han de complir els governs. I quan no ho fan, tenim un fenomenal escut protector per defensar-nos dels seus excessos: els drets humans. És una barrera infranquejable. Cap autoritat de l’Estat pot superar-los, ni passar-hi per sobre.

Per això és tan important defensar-los sempre i en qualsevol situació. Quan tenim problemes i no podem solucionar-los nosaltres mateixos, busquem que algú ens ajudi. Quan es mostra disposat a fer-ho, volem que tingui totes les eines necessàries per fer el que nosaltres volem. És llavors quan ens molesta que el nostre protector trobi barreres. I quan aquest algú és l’Estat i aquesta barrera són els drets humans, pocs són els que en situacions límit són capaços d’aixecar la veu en contra del consens general, cridant l’atenció que ni el pànic ni cap circumstància més ens poden fer renunciar als drets humans, la nostra essencial protecció.

Perquè si hi renunciem puntualment, obrim una bretxa, i és enorme el perill que els governs vulguin colar-s’hi a través i abolir després totes les nostres conquestes socials. Ho farien perquè d’aquesta forma desapareixen els límits i poden fer amb nosaltres el que vulguin. Així va ser el món en general fins al segle XVIII, quan als EUA –gairebé– per primera vegada es va implementar una declaració de drets. Molts europeus de l’època van anar a visitar llavors aquell nou país, simplement per conèixer la llibertat, segons deien literalment.

Recordo quan diversos actors de la política britànica volien intentar evitar aplicar el resultat del referèndum del ‘brexit’. Potser tenien raó, perquè el ‘brexit’ sembla nefast. Però molts ciutadans, fins i tot contraris al ‘brexit’, van cridar: «¿Qui us heu cregut que sou?!» Perquè el poble ha de ser respectat quan parla.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Trobo a faltar aquestes reaccions entre nosaltres. M’inquieta veure gent als balcons aplaudint excessos policials, o demanant multes, o defensant confinaments més estrictes, que, a diferència de la resta del món –tret de la Xina–, no ens permetin ni sortir al carrer a fer quatre passes en solitari, com molts han interpretat que és el cas, malgrat ser jurídicament més que dubtós que una cosa així es pugui ordenar en un estat d’alarma. Alguns fins i tot demanen eines de control de moviments dels ciutadans com les de la dictadura xinesa...

No es combat la malaltia amb menys drets humans, sinó amb més recerca científica i més mitjans sanitaris, els dos camps subfinançats fins al ridícul durant els últims anys. ¿Per què ningú demana a les autoritats més pedagogia abans que multes, i més concreció de les mesures als governs, com es fa en altres països?