Covid-19 i països no desenvolupats

Tot i que en l’actual marc de globalització és ben cert que ens afecta el que ocorri a l’altre costat del planeta, per als privilegiats ciutadans del món desenvolupat, i amb la notòria excepció de l’esclat de la sida a finals dels 80, les pandèmies havien sigut un problema dels ‘altres’. Però per a aquests altres, que malviuen al món no desenvolupat, aquest risc és un factor permanent en les seves agendes vitals.

De fet, des de principis de segle almenys en set ocasions l’OMS ha anunciat una alerta mundial o ha declarat una emergència de salut pública d’importància internacional; totes amb el seu focus principal en entorns desfavorits. Així, el 2003 el desencadenant va ser la síndrome respiratòria aguda greu (SARS); després, en el 2009, la grip H1N1 (pesta porcina); per seguir, el 2012, amb el coronavirus MERS-CoV; més tard, el 2014 i el 2019, amb motiu de l’expansió de brots d’ebola en bona part de l’Àfrica subsahariana; en el 2014, per un rebrot d’una poliomielitis que es creia pràcticament erradicada en aquell moment; i, finalment, en el 2016, per la precipitada expansió del virus zika.

Fora de la bombolla privilegiada

Parlem, des de la perspectiva de la seguretat humana –la que entén que no hi ha un actiu més valuós que el capital humà que atresora cada estat i la que s’escarrassa per garantir el seu benestar i la seva seguretat–, d’una amenaça que ara, amb el Covid-19, s’ha tornat a materialitzar. I vist així si ja el panorama que es plantejava al món no desenvolupat (recordem que en el club de països rics (OCDE) només hi ha 36 membres; cosa que significa que 6.500 milions de persones viuen fora d’aquesta bombolla privilegiada) era molt problemàtic, tot indica que ara ho serà molt més.

EN PRIMER LLOC, perquè els seus sistemes de salut presenten considerables deficiències o, el que és el mateix, estan menys preparats per evitar el contagi, aplanar la corba i salvar la vida dels qui emmalalteixin. Si de moment les xifres són encara molt baixes –a l’Àfrica només es comptabilitzen uns 2.000 contagis, tot i que ja hi ha infectats a 43 països–, és només qüestió de temps que, en línia amb l’ocorregut a Europa, les xifres augmentin exponencialment. I pitjor encara serà la situació a les zones on malviuen persones refugiades i desplaçades (70,8 milions, segons l’ACNUR), relegades recurrentment a les agendes dels governs als territoris dels quals s’amunteguen i escassament ateses per la comunitat internacional. Per això resulta difícil imaginar, a tall d’exemple, en què pot derivar la situació en un país com l’Índia, que acaba de declarar el confinament per als seus més de 1.300 milions d’habitants, quan es comptabilitzen per desenes els milions de persones sense llar.

Igualment inquietant és el panorama econòmic. L’impacte ja està sent global i la recessió sembla a la cantonada, mentre el preu del petroli s’estimba i ens trobem simultàniament davant d’una crisi d’oferta i de demanda, amb els mercats borsaris tremolant i els inversors atemorits. Per a unes economies definides en general com rendistes i de monocultiu, es fa pràcticament impossible cobrir les necessitats dels consumidors i preservar l’activitat del teixit productiu amb les seves pròpies forces (tot això suposant que aquest sigui l’objectiu real de molts dels seus governants).

La sortida del túnel

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El marcat gir cap a posicions ultranacionalistes, amb Washington al capdavant, també qüestiona de soca-rel la voluntat dels més poderosos per augmentar precisament ara, quan les demandes internes són encara més peremptòries, l’ajuda al desenvolupament, la transferència de tecnologia, un tractament més suau del deute o, simplement, unes regles comercials més justes.

LA SORTIDA del túnel passa imperiosament per la col·laboració multilateral i multidimensional, ja que cap país (tampoc els desenvolupats) té prou capacitat per enfrontar-se en solitari a l’amenaça. Però si s’analitza el que fins ara s’ha vist –amb els EUA renunciant a liderar la resposta conjunta (com sí que va fer en el 2014 davant de l’ebola), la Xina tractant de fer oblidar la seva responsabilitat inicial amb una ofensiva de diplomàcia pública que busca rèdits geopolítics i una UE que no s’atreveix a mutualitzar l’esforç i els sacrificis– no és fàcil alimentar l’esperança que aquesta imprescindible col·laboració externa sigui ni tan sols significativa. I tot això sabent que, si no hi ha una resposta en aquesta línia, els problemes seran encara més grans... per a tothom.