Pedro Sánchez, davant de l'aclaparadora realitat

Pedro Sánchez va prometre «fer el que faci falta» per vèncer el virus i la seva herència econòmica, optant per llançar-se Espanya a les espatlles amb la declaració de l’estat d’alarma. El pas dels dies ha precisat el significat real d’aquella proclama:  «fer el que es pugui». No és el mateix, tot i que es persegueixi amb determinació la improbable coincidència de resultats. La realitat ha quedat certificada amb el decret del «permís retribuït recuperable» per a les activitats no essencials durant les jornades laborals que resten fins després dels dies festius de Setmana Santa. És la variant del tancament total pròpia d’un estat que va cedir fa molt temps a la Unió Europea el principal atribut de la sobirania, la capacitat d’amonedar.

El president del Govern està ja instal·lat en l’aclaparadora realitat a què sol referir-se en les seves compareixences. Inicialment va haver de creure que l’Estat podia reinventar-se amb un decret que perseguia l’«un millor que 17», però va quedar atrapat en la complexitat de l’Estat autonòmic, en detriment de la direcció emocional i política del país. En els seus discursos es reflecteix aquesta tendència en la qual s’imposa la figura del dirigent tenaç, convençut de guanyar la crisi, a la imatge del líder d’una nació. Això no implica que no ho intenti. La seva apel·lació a l’«units sortirem endavant amb sacrificis i resistència», recorda Churchill. No és el seu natural i inevitablement transcendeix davant dels qui en una incertesa aclaparadora busquen col·locació en la força protectora de l’estat i acaben descobrint els símptomes de debilitat del mateix.

El Govern central improvisa un pla semblant al dels països de l’entorn; i es va encomanar al principi de les compres centralitzades, confiades al Ministeri de Sanitat, una maquinària rovellada després de tants anys sense competències. Així s’ha vist embolicat en un doble front interior. El de més hostilitat és el de la Comunitat de Madrid, allà s’entaula una batalla ideològica per les conseqüències de la retallada de l’estat de benestar; un enfrontament PSOE-Unides Podem contra el PP i Vox de connotacions electorals.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

L’explicació del pols amb el Govern de Torra és la de sempre. La Generalitat voldria estar governant un estat i l’Estat li ha aplicat la jerarquia vigent. Torra es va lligar al mascaró de proa del tancament total de Catalunya i Sánchez ha acabat per decretar el tancament de tot Espanya. Aquí la cohesió de les dues Catalunyas distanciades és tan sòlida que no s’entreveuen modificacions en l’empat tècnic imperant; ningú atén cap raó que no sigui la dels seus. 

Sánchez ja està a l’escenari exterior europeu en el qual ell «és un de 27», on es juga el futur del país i també el del seu Govern.  En aquest front ha pronunciat el millor discurs, el de la seva negativa a donar per bo cap consens que no compleixi amb les exigències dels membres més endeutats de disposar de prou diners per pagar les factures. Un gest de fermesa de resultat incert.